!['Sempre (im)perfectes'.](https://static1.ara.cat/clip/1f283404-02b7-494d-8970-22236d0ed719_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg)
![](https://static1.ara.cat/ara/public/file/2021/0105/07/monica-planas-callol-19f7bc1.png)
Dimarts a la nit, el Sense ficció va emetre Sempre (im)perfectes, un documental que denuncia la pressió estètica i com afecta la salut mental de les persones. És importantíssim que es facin programes com aquest perquè la deriva mediàtica i tecnològica ens arrossega a tots a un culte al cos fins a uns nivells obscens, i no només a les generacions més joves.
Sempre (im)perfectes recollia el testimoni de persones famoses o amb una certa exposició pública que explicaven com s’han sentit rebutjats, menyspreats o exclosos dels cànons normatius, cosa que ha provocat diverses formes d’autoodi que han derivat en trastorns alimentaris o mentals. Era commovedor escoltar alguns testimonis que mostraven la seva vulnerabilitat i parlaven amb sinceritat d’aspectes molt íntims. Segur que molts espectadors es van reconèixer en les declaracions, talment com si els haguessin llegit el pensament. El documental reflectia el context d’insatisfacció general, òptim per crear un negoci al seu voltant. Ho va dir molt clarament Júlia Barceló: “L’ideal estètic està fet perquè ningú se senti a gust”. Sempre (im)perfectes tenia alguna cosa de catàrtic, per als protagonistes i per a molts espectadors. Està bé que la televisió pugui esdevenir un mirall on reconèixer aspectes personals que desatenem o són difícils de compartir.
El relat s’acompanyava de dades, que en alguns casos resultaven inconcretes. Quan es parlava de 260.000 intervencions de cirurgia estètica a l’any o que l’edat dels primers retocs estètics havia baixat dels vint anys, havíem de suposar que l’àmbit d’anàlisi es devia referir a Catalunya. Però quan es deia que el 13% dels personatges de les sèries o pel·lícules són racialitzats i el 3% són grassos no quedava clar a quin marc audiovisual es referia. La proporció de testimonis dels trastorns alimentaris invertia la realitat des de la perspectiva de gènere.
Potser el gran escull de Sempre (im)perfectes és que volia parlar de massa coses a la vegada i quedava superat per l’abast de la temàtica. La grassofòbia, el racisme i l’edatisme són problemàtiques que mereixerien un sol documental per ells mateixos, i en alguns moments l’estructura narrativa provocava una simplicitat dels plantejaments que no permetia aprofundir com cal en cada qüestió. D’altra banda, alguns testimonis, malgrat la seva experiència indiscutible, pertanyien a models hegemònics en què és més difícil que es pugui emmirallar l’audiència. S’entén la pressió de l’edat en les actrius, però Àngels Gonyalons entra dins uns cànons normatius que no responen als de la majoria de dones de més de seixanta anys. I, per descomptat, passava el mateix amb la model de passarel·la que donava visibilitat a la vellesa. Si parlàvem del cos, ¿segur que aquests són els models de corporeïtat en la maduresa on les dones de la seva edat es poden sentir representades?
Afrontar la divulgació sobre la pressió estètica és un exercici molt complex, que demana una gran expertesa, molts àmbits diferents des d’on abordar-la i múltiples matisos. Sempre (im)perfectes és vàlid per començar, però és un retrat massa a l’engròs per ser incisiu.