Dimarts al vespre, TV3 oferia la Festa de les Lletres Catalanes, la Nit de Santa Llúcia, que és la vetllada literària més important en llengua catalana. La celebració es remunta al 1951, i es va celebrar en la més absoluta clandestinitat durant la dictadura franquista. L’acte, més enllà d’un repartiment de premis literaris, té un valor simbòlic, cultural, polític i social. I, per tant, en una gala televisada potser caldria fer referència al seu pes històric i aprofitar per divulgar-ho entre l’audiència.
La Festa s’ha convertit en un híbrid. Vol satisfer la mirada dels assistents al Teatre Nacional de Catalunya i, a la vegada, adoptar aires d’espectacle per tenir una repercussió mediàtica a través de TV3. I potser aquesta dualitat fa que les intencions siguin una mica fallides en tots dos sentits. No acaba de funcionar ni a la sala ni a la televisió. No és gens fàcil fer encaixar les dinàmiques d’una gala (especialment si és televisada) i l’homenatge a la literatura i la llengua. Per als espectadors que s’ho van mirar des de casa, l’emissió va començar sense cap context del significat i la dimensió simbòlica i històrica de la festa. És obvi que potser no cal per als convidats a l’acte i per a una part de la població que és perfectament conscient de l’envergadura de tot plegat. Però hi ha gent que no ho sap. I si del que es tracta és de promocionar la Nit de Santa Llúcia, compartir-la i donar-li rellevància, estaria bé explicar-ho a través de diferents recursos. És una manera, també, de prestigiar la literatura, els premis i les obres.
L’espectacle televisiu obliga a popularitzar-ne les formes, fer la festa propera i entretinguda. I, en aquest sentit, Elisenda Pineda és una presentadora que defensa amb fermesa i positivitat la gala. Però aleshores aquest plantejament narratiu perd solemnitat, que és també una virtut a la qual Òmnium, lògicament, no sembla voler renunciar. Molts autors que pugen a recollir els seus premis intenten mantenir aquesta aura del llegat històric que conté la vetllada.
Transportar la defensa de la llengua a una gala entretinguda tampoc és senzill. No es pot convertir en un encadenat de laments sobre els passos enrere que fa el català. En algun moment el discurs va ser d’un optimisme una mica forçat, amb alguns tocs d’humor que el feien tocar de peus a terra. Però potser la idea del català correcte i l’incorrecte va resultar una mica repetitiva i elemental. És limitar les implicacions culturals de la llengua. El discurs de Blanca Llum Vidal va ser especialment treballat i va aportar un element essencial que s’hauria de tenir més en compte en un acte d’aquestes característiques: la bellesa i el joc amb les enormes possibilitats del nostre idioma.
A nivell musical i coreogràfic, l’acte potser va ser un pèl irregular, massa sovint fent equilibris entre la delicadesa i la bona voluntat. Segurament perquè la posada en escena, d’una austeritat molt nostrada, tampoc hi acabava d’ajudar.
