Després del minut de silenci
Aquest cap de setmana el Telenotícies ens descobria les seqüeles de la violència masclista en les famílies amb un reportatge molt colpidor. Coincidint amb el dia internacional per l’eliminació de la violència contra les dones, la notícia s’ha anat emetent en diferents espais informatius.
El reportatge recordava el cas de la Sílvia Toda, assassinada a Terrassa el 2011 pel seu company. Es recuperaven les imatges que es van televisar aleshores en què les colles castelleres van dedicar-li uns pilars de dol. Són molts els dies que veiem minuts de silenci a la pantalla, però perdem de vista les històries que comencen a partir d’aleshores. Aquesta vegada, però, les càmeres de TV3 comprovaven què ha passat en aquests tretze anys. El seu pare, Jaume Toda, explicava com la Sílvia havia decidit separar-se i havia decidit anar dilluns a l’advocat per fer els tràmits. “Però el dilluns no va arribar” diu ell. La parella de la Sílvia la va matar el diumenge, quan era a casa amb els dos fills petits. Va ser la novena dona assassinada del 2011. Però aquests comptadors que posen en marxa els mitjans per recordar-nos l’abast de la tragèdia redueixen a una xifra una problemàtica d’una dimensió molt més complexa i revictimitzadora que conté moltes altres dades.
El Jaume Toda i la seva dona es van fer càrrec dels seus nets: “Els nens es queden sense pare i sense mare. Un a la presó i l’altra al cementiri. I ens vam convertir en pares una altra vegada”. L’Anna Toda, la germana de la Sílvia, exposa les dificultats familiars per gestionar-ho tot plegat: “En aquest moment es van oblidar que tenien una altra filla i dos nets més. Al principi va ser molt dur”. El reportatge recollia molt bé els múltiples aspectes d’aquesta situació. Més enllà del procés judicial van aparèixer les dificultats econòmiques: “Ens van veure cinc o sis assistents socials a Terrassa”, amb l’afegit de les complexitats dels tràmits burocràtics. L’administració no està preparada per atendre les singularitats d’aquestes gestions.
L’Anna Toda denunciava també un fet extremadament colpidor. Van trigar mesos a poder tornar a entrar a casa de la Sílvia després de l’assassinat: “Tot estava tal com va quedar després. La Sílvia estava cuinant i allà hi havia menjar. I ja et pots imaginar com estava l’escenari després de tot el que li va fer”. També parlava dels seus nebots, de les mancances en l’assessorament psicològic i les seqüeles emocionals dels nanos, dels obstacles per poder-se canviar el cognom o que els avis obtinguin la tutela.
És molt difícil que els mitjans de comunicació puguin ensenyar tot això, perquè també cal intimitat per refer la vida i recuperar la normalitat. El reportatge denunciava un fet que oblidem com a societat: els anys de patiment que arriben després del minut de silenci. Està bé que en dies internacionals de commemoració es posi el focus en els aspectes més desatesos que encara han de millorar.