Dimarts TV3 emetia Carles Sabater. No espereu res de mi, el Sense ficció que aprofundeix en la personalitat del cantant de Sau per entendre i aclarir, també, les raons que segurament van precipitar la seva mort per un problema cardíac. El documental és colpidor i sorprenent, sobretot perquè el resultat no s’ajusta al que l’espectador podia intuir a través del tràiler i les entrevistes de promoció. Semblava que el que havíem de veure era una mena d’hagiografia per rescabalar el cantant de rumors injustos al voltant de la seva mort. I, en canvi, ens vam trobar amb un bon documental que aborda amb una gran honestedat no només la figura de Carles Sabater i el seu entorn amb tota la seva complexitat, sinó també algunes realitats que s’han amagat sobre l’idealitzat rock català. No és habitual trobar retrats que afrontin amb tanta valentia els clarobscurs d’un ídol.
Carles Sabater. No espereu res de mi té dos aspectes clau. Per una banda, tot el material que el protagonista va gravar amb càmera domèstica del seu dia a dia. El documental el recupera i serveix per il·lustrar d’una manera molt més rigorosa i impactant el tarannà del protagonista. És una manera d’avalar el que diu l’entorn de Sabater. Les imatges enregistrades d’una manera aleatòria adquireixen, ara, un nou significat. L’arrencada del relat és potentíssima. El fet que el protagonista sentís també aquesta necessitat d’immortalitzar la seva quotidianitat esdevé simbòlica. Per descomptat, el seu desig d’autoexposar-se també és revelador. L’altre aspecte que determina la potència narrativa del documental és el valuosíssim testimoni de Laura Jou, la seva parella durant molts anys. En les imatges que veiem dels anys noranta, ella és una noia molt jove immersa en situacions que demanaven una maduresa que ella encara no havia pogut adquirir. Però en aquest Sense ficció reapareix la Laura Jou actual. Una dona que, amb una gran serenitat, és capaç d’oferir una mirada molt sincera, madura i gens idealitzada de tot el que va viure al costat de Sabater. Jou és d’una generositat admirable, perquè en el seu relat no busca l’aprovació de ningú ni intenta ser políticament correcta. Sembla col·locar-se davant de la càmera per reelaborar la seva pròpia història, on també hi ha dolor. És commovedor.
El documental sap fer emergir d’una manera excel·lent aquesta confrontació de les múltiples realitats que tensaven la vida de Sabater: la vida privada i la pública, Sau i el teatre, el pes de la història familiar i les vanitats de la fama. Es desconstrueix el protagonista i, a la vegada, es conforma aquest tornado creixent de circumstàncies que el cantant no sabia gestionar. El títol del documental condensa aquest cúmul de tensions i, a la vegada, en deixa entreveure d’altres que queden implícites i que només s’intueixen. Carles Sabater. No espereu res de mi és el retrat d’un ídol, no per convertir-lo en sant sinó per fer-lo més humà.
