El debat de TV3 dels candidats a l’alcaldia de Barcelona va mantenir la modernitat i l'elegància tan característiques dels especials electorals de la cadena. Ariadna Oltra i Laura Rosel eren les encarregades de moderar un debat a set bandes. La quantitat de candidats podia complicar la gestió dels torns de paraula, però es va fer evident que la cautela política ha portat els líders a acomodar-se al format. Ni tan sols queda justificat que calguin dues persones per moderar el debat. Totes dues periodistes van ser solvents, però totes dues haurien pogut fer la feina en solitari. La dupla sembla motivada per equilibris corporatius obeint a un simple repartiment de torns, i no pas a raons lògiques i professionals, que són les que s’haurien de prioritzar. I això sempre s’acaba fent evident en pantalla. Qui no executa les ordres queda condemnat a un rol passiu.
La realització va saber escoltar a part d’ensenyar i va ballar al ritme de la discussió. El recurs de partir la pantalla intensificava l’espectacle, tot i que potser en algun moment vam trobar a faltar plans de reacció. Els tres candidats amb més opcions d'ocupar el càrrec, Colau, Collboni i Trias, van proporcionar els moments més enèrgics i les confrontacions més interessants. Les aliances de govern entre Colau i Collboni van estimular la creativitat. Anna Grau els va comparar amb Bonnie i Clyde, i Sirera amb el duet Pimpinela. La mateixa Colau va haver d’advertir a Collboni que s’aclarís a l’hora d’atribuir-se o no alguns dels projectes de l’Ajuntament, com qui tanca un acord de divorci. Trias va apuntar que Collboni era “l’escolanet de la senyora Colau”, i Parera va dir-li a l’alcaldessa en funcions que, al seu costat, Donald Trump semblava el líder de Greenpeace.
El bilingüisme del PP, Ciutadans i Valents s’ha convertit en una estratègia de màrqueting simplista. Més que buscar l’empatia de part de l’audiència o reflectir la realitat lingüística del país es converteix en un acte artificial que aboca la comunicació a un objectiu més sibil·lí: establir diferències i confrontacions entre espectadors i fraccionar el missatge.
El recurs esporàdic de TV3 d’incloure alguns rètols que aportessin dades contrastades al bloc de discussió va ser un bon suport per a l’audiència. Es va produir un instant simptomàtic. Ada Colau va anunciar la reducció de partícules contaminants en els darrers anys. Trias la va acusar de proporcionar una dada falsa. I, segons després, un rètol aportava la dada concreta que havia comentat la candidata. Malgrat aquesta ajuda per a l’espectador, les constants acusacions de fake news i falsedats entre els polítics –en una estratègia que en cap cas és innocent– porten els electors a un estat de confusió i desconfiança.
Tenint en compte com l’argúcia, l’equívoc i l’espectacle formen part del joc, potser la realitat ens demana nous plantejaments de debat més exigents. Potser qui moderi haurà d’assumir un nou rol més enllà del control del temps i dels blocs temàtics. O s’hauran de proposar noves formes d’argumentació i presentació de dades als candidats. Perquè la política ha evolucionat molt més que no pas el gènere televisiu del debat electoral.
