“Meterla doblada” és una expressió col·loquial castellana per fer referència a l’acte d’enganyar. Tot i que popularment se li han atribuït connotacions sexuals, en realitat prové de l’argot militar. Fa referència a una manera de plegar una manta dins una altra, perquè sembli que només n’hi ha una malgrat que en realitat n’hi ha dues. Dimecres a la nit, veient els dos nous episodis de Cites Barcelona a TV3, era inevitable que l’expressió et vingués al cap, com un joc de paraules. La van emetre doblada. Veure, a la primera escena, les magnífiques actrius Aina Clotet i Carme Fortuny doblant-se a elles mateixes al català era molt desconcertant. Passava amb tots els personatges al llarg de tot el capítol i també en el següent. La ficció en català ja no és una declaració d’intencions sinó una negociació de percentatges, com si el català fos una penyora d’intercanvi o una rèmora a compensar. La meitat de capítols en català i l’altra meitat en castellà i així també la coprodueix Prime Video.
Deu ser útil com a mètode d’estalvi. I, sens dubte, una solució d’emergència en èpoques de crisi, grans retallades i estretors econòmiques, quan escanyar la televisió pública era també una missió política. Ara costa més d’entendre.
El doblatge castellà-català provoca una dissociació en la percepció de l’espectador. Tenim un coneixement tan integrat de les dues llengües, estem tan familiaritzats amb totes dues, que el doblatge s’integra de manera molt diferent. L’espectador és capaç de llegir els llavis dels actors i detectar què estan dient i com s’estan expressant en castellà i, simultàniament, sentir-los parlar en català. És una percepció molesta, que altera el vincle amb la narrativa. Suposa, fins i tot, un llast interpretatiu per als mateixos actors, perquè afecta el resultat final. El doblatge és impostat, no té la qualitat que se li suposa. I encara més en una sèrie on el context és Barcelona. Les històries passen en el nostre pòsit cultural. Seria més natural que uns personatges parlessin en català i uns altres en castellà (o qualsevol altra llengua). Però veure actors autòctons, doblats, a Barcelona, és distorsionant. Li resta veracitat. I Cites Barcelona, tot i la idealització estètica de la ciutat, aspira a una pàtina d’autenticitat que es perd.
Quan es va estrenar la nova temporada, els mitjans es van desfer en elogis per l’esforç que havia demostrat l’actor madrileny Ricardo Gómez per parlar català. Tot això no té cap sentit si, dos capítols més endavant, l’Aina Clotet treballa en castellà i es dobla al català. La plataforma 3Cat, per cert, ha penjat els capítols per duplicat, per qui els prefereixi veure en versió original en castellà.
És incoherent que, per una banda, l’ens públic abanderi la causa de la difusió de la llengua entre els joves fitxant influencers amb un català deficient, amb l’excusa de popularitzar l’idioma, i que després accepti aquests híbrids. 3Cat ha de ser la primera a apostar per la ficció en català i no anar a mitges, on el català es parla depenent del número de capítol. Perquè, a mitges, és com està ara la salut de la llengua.
