Diumenge el 30 minuts analitzava la situació del català a França després que cinc ajuntaments de la Catalunya Nord hagin estat jutjats per fer servir el català en els seus plens. Catalunya Nord: el català, a judici era una investigació de l’ús de la llengua molt completa. Després d’oferir una perspectiva històrica sobre el català a Occitània mostrava a l’audiència quina és la seva situació en l’àmbit social i en les diferents generacions de parlants, a nivell institucional, educatiu, cultural i mediàtic. També valorava les múltiples iniciatives i estratègies que combaten la situació de menyspreu i opressió del català. Els 324.000 espectadors de mitjana i una quota del 19,4% d’aquest 30 Minuts evidencien la preocupació per la situació del català de bona part dels ciutadans. Especialment, en una setmana en què vam veure com a Borriana es cancel·laven les subscripcions municipals de revistes en català. I també perquè estem a les portes d’unes eleccions que poden obrir el pas de l’extrema dreta al govern, i és possible que el temor lògic a un retrocés dels drets lingüístics estigui més a flor de pell.
Un dels entrevistats, a les portes del col·legi dels seus fills, era especialment significatiu. Marc Cousin parlava en francès i inferíem que ho feia així perquè no sabia parlar català. Explicava que la seva dona era de Perpinyà i que, en el seu cas, hi havia un interès per recuperar l’idioma de la seva família. Però després explicava un motiu més important pel qual havien triat la Bressola com a model pedagògic pels seus fills: “Es tracta de donar-los l’oportunitat d’aprendre una altra llengua. Això els permet ampliar el seu raonament, tenir una mentalitat més oberta. I després potser continuaran o no, però en tot cas això els facilitarà parlar en més idiomes”. És a dir, aquell home, que no parlava català, defensava el model pedagògic bilingüe com un avantatge en l’aprenentatge i no com un obstacle o fins i tot com un perill pel progrés educatiu, com massa sovint escoltem argumentar. El seu posicionament va activar una de les raons que ens despertava l’interès pel reportatge. En certa manera, analitzar la situació del català a la Catalunya Nord, observar les estratègies de normalització lingüística a través de l’educació, la socialització, la recuperació del prestigi, conèixer els col·lectius que s’estimen la llengua, servia de mirall per reflexionar també sobre el català a Catalunya, però en comptes de fer-ho mirant-nos al melic, ho fèiem observant un territori que massa sovint oblidem o ens sembla massa lluny però que en realitat no té uns problemes gaire diferents als nostres.
Està bé, també, que TV3 emetés aquest 30 Minuts. Potser així la televisió pública, veient l’èxit del reportatge, es decideix a recuperar la figura del corresponsal dels informatius a la Catalunya Nord. Seria una manera de transmetre que, més enllà d’observar-los en lupa quan ens convé, com a país fem recíproc el vincle identitari i considerem que la seva lluita pel català és compartida.
