Els premis Gaudí d’aquest diumenge van tenir un plantejament sobri i convencional. Va ser una gala una mica freda, però elegant. Llum Barrera va exercir de mestre de cerimònies i ho va fer apostant –amb encert– per la naturalitat, sense estridències ni assumint un rol d’animadora de la festa que subratllés el protagonisme, com sol passar en celebracions d’aquest estil. El monòleg inicial va fer patir una mica, sobretot perquè l’art de l’acudit s’ha convertit en una mena de marca blanca fabricat sense personalitzar-lo. L’arrencada de la gala, amb l’orquestra interpretant una suite de bandes sonores del cinema català, va ser una aposta més clàssica que festiva o impactant. Va ser, de fet, una gala molt musical. Tot i que, passades les dotze de la nit i després de múltiples agraïments eterns, les actuacions només feien que dilatar encara més una cerimònia que ja ens començava a semblar massa llarga, sobretot quan l’endemà s’ha de matinar.
La mort d’Agustí Villaronga el mateix dia de la gala va aportar una pàtina de tristesa a la celebració. Es va fer evident la voluntat d’homenatjar-lo al llarg de la cerimònia. El discurs de la presidenta Judith Colell va començar dedicant la gala al director de cinema, cosa que va provocar un aplaudiment sentit a la sala amb el públic dret. Potser, en aquell moment, va faltar una foto de Villaronga a la gran pantalla per fer rodó, emotiu i més explícit l’homenatge. La imatge del director mallorquí sí que va tancar el vídeo in memoriam de tots els professionals traspassats el 2022, on, malgrat la meravellosa interpretació de Judit Neddermann, continua passant que el públic tria quins difunts aplaudeix més fort i quins altres no s’ho mereixen tant, establint una jerarquia que demostra que ni tan sols la mort ens iguala a tots. La gala no va tenir cap gran moment. Però el lliurament del Gaudí d’Honor al periodista Jaume Figueras va ser un dels moments emotius de la nit. També el discurs entusiasta de l’actriu revelació, Carla Quílez, de només catorze anys, que va exhibir un do de paraula i una capacitat expressiva que, sorprenentment, no demostren alguns veterans tot i l’ofici. Un altre moment colpidor es va produir quan van pujar a l’escenari les víctimes dels abusos a l’Aula de Teatre de Lleida per recollir el Gaudí a Isabel Coixet pel millor documental per El sostre groc. “Gràcies al documental hem descobert que hi ha altres maneres de sanar”, van dir emocionades darrere del faristol. Va ser una de les grans frases de la nit, perquè aquest do per tocar l’ànima defineix molt bé una de les grans virtuts del cinema.
Per tancar la gala, Llum Barrera va demanar a l’audiència que anés al cine. Però, curiosament, excepte Carla Simón quan va recollir el premi del públic, cap discurs dels guanyadors va enviar un agraïment als espectadors que havien vist la seva pel·lícula. Tenint en compte que tota gala i el lliurament de premis no és res més que un acte promocional, potser estaria bé que l’audiència, la gent que ha d’omplir les sales i que dona sentit a tot plegat, se sentís més interpel·lada en aquestes cerimònies.
