Buenafuente i el consens generacional
El millor del Dia de la Hispanitat va passar dilluns, amb el monòleg d’Andreu Buenafuente per començar el Vosaltres mateixos. Aquesta temporada, el programa prioritza l’actualitat i la immediatesa per emetre’s a TV3 amb molt bons resultats d’audiència. L’humorista va repassar les millors imatges de la desfilada militar de dissabte amb la sorna de qui es nega a normalitzar l’esperpent.
La veterania ha donat a Buenafuente un valor afegit. En comptes de pontificar i escoltar-se a ell mateix com solen fer les grans estrelles mediàtiques, cofois de tot el que han aconseguit, ell prefereix la mirada de qui encara té ganes de sorprendre’s. I encara més, demostra una habilitat insòlita per gestionar un acudit ineficaç o un gag poc reeixit. Buenafuente té el do de capgirar la situació. Va fingir fer un discurs sobre una nova candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics i va comparar els atletes que vindrien a la ciutat amb expats. La broma no va funcionar. El públic del plató no va riure i, davant del silenci, el regidor va activar una claca tardana que delatava, encara més, la ineficàcia de la conyeta. I Buenafuente va preferir destacar el fracàs en comptes de dissimular: “L’equip de guió m’ha dit: Tu digues expats que la gent riurà. Jo ho he dubtat. Però com que són més joves...”. I, aleshores, el públic riu espontàniament. El presentador ho vincula a un conflicte generacional i tira endavant convertint-ho en una virtut.
En el tram final del programa, van portar Buenafuente al port del Masnou per fer un reportatge sorpresa. Volien que conegués el David Barreiro, un aventurer que té l’objectiu de travessar l’Atlàntic dues vegades amb una barca de rems que s’ha construït ell mateix. Només l’acte de pujar a la petita nau i la incredulitat del presentador amb el repte ja feia riure. L’humorista trenca la formalitat i la hipocresia televisiva per exhibir un escepticisme còmic. Però el reportatge tampoc va funcionar com havien previst inicialment. Per sortir a navegar necessitaven remolcar-la i, un cop van arrencar l’operatiu, es van adonar que s’havien oblidat de pujar l’equip de gravació a dalt de la barca més grossa per fer un seguiment més proper i acurat de Buenafuente passejant amb aquell petit artefacte marí. I el desastre de producció el van integrar en el relat del reportatge: “No ens hem coordinat bé i hauríem d’haver entrat els nostres càmeres a la barca abans de remolcar-la i ara estan donant voltes a veure si poden pujar...”. La música accentuava aquell moment absurd, i ens ensenyaven des de la distància Buenafuente navegant en cercles dalt d’una barca molt incòmoda. Després, tot va anar de mal borràs. Es va produir una petita col·lisió, hi va haver nervis i moments d’un cert caos que van quedar incorporats en el relat. Vosaltres mateixos és l’exemple perfecte de la col·laboració intergeneracional a la televisió. No cal que Zenit s’esforci per trobar el cantant que uneix les diferents generacions. Encara que Buenafuente només sàpiga fer gemegar un pollastre de plàstic, ell pot ser la millor figura de consens al país.