Des de fa uns quants dies que veiem, a totes hores, l’anunci de la nova temporada de Catalunya Ràdio i TV3. Els presentadors de la graella, tant de programes com d’informatius, apareixen en un entorn d’aires pop, una versió psicodèlica i acolorida de 13 Rue del Percebe. Un edifici sense façana on apareixen tots com a veïns, vestits amb tonalitats llampants. Els protagonistes de cada espai televisiu i radiofònic ocupen una casella i executen tasques domèstiques o de bricolatge. Els del Telenotícies pinten el sostre amb un rodet, les presentadores dels magazins construeixen una paret, Ustrell treu la pols d’una estora amb un picamatalassos, Masferrer i Torner s’encarreguen de fer forats amb un trepant, Rosel empapera parets a cop de brotxa, Escapa neteja vidres, i un llarg etcètera d’aspiradores, màquines de tallar gespa i altres escenes d’estar per casa i al taller. Una música sincopada com de videojoc marca el compàs i tots els professionals de la televisió i la ràdio pública es mouen maquinalment i repetitiva seguint-ne el ritme.
L’anunci, sens dubte, crida l’atenció de l’espectador. Vol desprendre optimisme i alegria per la feina. La preparació il·lusionada i infatigable de la nova temporada i l’obsessió pel treball, un esperit juganer. Però el resultat és força incoherent. La robotització dels treballadors desprèn una deshumanització dels professionals. En un servei públic sovint criticat per agafar les inèrcies d’un funcionariat que ha perdut la il·lusió i l’enginy, l’anunci no ajuda a trencar aquest estereotip. Al contrari, sembla contraproduent. Recorda més aviat la mecanització del treball en cadena, l’avorriment de fer sempre la mateixa feina, la manca de creativitat, la falta d’iniciativa, el professional que executa sense haver de pensar, una obediència servil. El context de les feines domèstiques en un decorat de caseta de Pin i Pon empetiteix la dimensió mediàtica dels mitjans públics. Cada treballador comportant-se com un autòmat en un nínxol diminut, enclaustrat, aïllat, convertit en robot feliç de la seva ignorància. Comunicativament es transmet una imatge d’una Corporació d’estar per casa, una cadena local o domèstica, un món reduït, minúscul, limitat, parcel·lat, individualitzat. L’austeritat decorativa de cada nínxol ens remet a la manca de pressupost, al nyigui-nyogui i fins i tot a un cert infantilisme. Una televisió espartana amb les suposades estrelles esllomant-se alegrement, convertides en ninotets als quals han donat corda emulant un esperit fabril, monòton, rígid, sense ambició.
"Us estàvem esperant", diu l’eslògan a l’espectador com si l’audiència hagués marxat. No. És l’audiència la que està esperant que la temporada regular torni. Esperem que ho facin amb més creativitat, llibertat, mirada llarga, aspiracions, humanitat, profunditat i matisos que la que simbolitzen a l’anunci.
