Dimarts a la nit, TV3 va emetre el programa especial Atrapats per la pantalla, un talk show rigorós però amè per conscienciar-nos sobre com l’addicció als ginys tecnològics està transformant els nostres cervells i la nostra manera de comunicar-nos, especialment amb les generacions més joves, que han crescut amb tots aquests aparells gairebé com a coeducadors familiars.
Desconcertava una mica veure el programa emmarcat dins del Sense ficció, associat al documental. Aquest poti-poti que han fet també amb l’híbrid de les Nits sense ficció ha acabat desconstruint una etiqueta que l’audiència identificava amb un gènere que la cadena va posar en valor i que, un cop consolidat, serveix de calaix de sastre. Com a televisió pública, TV3 es pot permetre els especials que vulgui o, fins i tot, fer-los periòdics sense necessitat d’aixoplugar-se en el Sense ficció. Sembla que tot allò que no sigui entreteniment, ficció i humor hagi de quedar encasellat en un únic dia d’emissió com una excepció.
Atrapats per la pantalla va ser un especial excel·lent i necessari. Pel que fa a l’ús de les pantalles, la diferència abismal que hi ha entre les recomanacions científiques i pedagògiques i l’ús que la societat n’està fent és tan gran, que resultava molt llaminer: tothom, joves i adults, ens reconeixem en la manera com ens han abduït els dispositius electrònics. Tots ens sentim, en part, responsables. La selecció de convidats va ser magnífica, tant per la seva expertesa com per la capacitat per comunicar. Va ser impactant la directora d’una llar d’infants que va explicar que criatures de menys de tres anys ja tenen símptomes inquietants d’addicció a les pantalles. El psicòleg Fran Villar, la doctora experta en IA Ariadna Font i el doctor David Bueno, entre d’altres, van oferir, des de diferents perspectives, uns coneixements reveladors que ens obligaven a l’autocrítica. És un privilegi comptar amb l’entrevista al neurocientífic Michel Desmurget, que demostrava ambició periodística. Les cròniques d’Isabel Galí i Lídia Heredia des de França i Nova York van demostrar que es tracta d’un problema global. I la prova d’activitat cerebral al mateix plató amb el casquet que identificava l’activitat neuronal va ser definitiva. Atrapats per la pantalla va ser un programa exhaustiu, molt ben estructurat i conduït de manera impecable per Agnès Marquès en les entrevistes als especialistes i per Josep Palau interactuant amb els testimonis. L’habilitat comunicativa del periodista va resultar providencial a l’hora de construir un clima distès, connectar amb el tarannà adolescent i familiar i fer amè l’experiment de mantenir-los una setmana allunyats del mòbil. La part del reportatge que posava la lupa en la gestió familiar de l’addicció a les pantalles va ser divertida, oportuna i molt demostrativa perquè servia de mirall per a bona part de l’audiència. La realització també va ser acurada, i buscava les reaccions i connexions entre progenitors i fills al plató.
Un programa a l’altura d’una bona televisió pública. Tant de bo que nits com aquesta no fossin tan excepcionals a la cadena.
