A La bona mort, el 30 minuts de diumenge, el doctor Xavier Busquet definia l’eutanàsia com un acte d’amor. I això és el que vam veure. Sobretot a partir de la història de la Carina Casanovas i el Fede Garcia, que van ser d’una generositat extraordinària a l’hora de mostrar davant les càmeres una etapa tan complexa de les seves vides. Per a la Carina era essencial que la seva mort digna i escollida contribuís a la divulgació i la reivindicació de l’eutanàsia com un dret i un alliberament per al malalt. La seva història no podia reflectir-ho millor. Que les càmeres del programa poguessin accedir d’una manera tan propera a tot el seu procés és un mèrit periodístic i un privilegi per als espectadors. I no tant per allò que se sol dir de trencar el tabú com perquè, en aquest acte de transparència, ens fèiem el càrrec de les circumstàncies de vida de la Carina i, de retruc, de les del Fede. L’amor evident de la parella commovia l’espectador i facilitava que s'hi empatitzés. El compte enrere al llarg de set mesos en la vida de la Carina i el Fede era extraordinàriament potent, creava una certa tensió en l’espectador, perquè s’intuïa el final d’aquella cronologia. Van mantenir sempre les càmeres en la distància justa per accedir a la intimitat dels protagonistes sense burxar-hi. Els minuts finals, en fora de camp i a través de l’àudio, segur que van fer plorar bona part de l’audiència.
Era clarament un reportatge de part. No calia incorporar-hi les veus en contra de l’eutanàsia perquè no es tractava de polemitzar ni d’organitzar un debat, sinó d’entendre la realitat d’un dret que tenim els ciutadans, una opció que podem triar. Enteníem que el reportatge parlava també de qualsevol de nosaltres en el futur. La bona mort aprofundia en les implicacions d’un tràmit personal i voluntari. El programa afavoria un procés d’aprenentatge i reflexió necessari en tots els àmbits: el de la societat civil però també el dels professionals de la sanitat com a garants d’aquest dret. El reportatge s’hauria de visionar a les facultats de medicina d’arreu del país per normalitzar la qüestió dins de la professió.
El 30 minuts mantenia l’equilibri entre els aspectes emocionals i els de procediment tècnic i burocràtic. La selecció dels entrevistats era impecable, amb un detall rellevant: la gran quantitat de dones que formaven part del relat delatava, una vegada més, com en l’àmbit de les cures i en la lluita pel progrés i els drets hi ha clarament un biaix femení. El recurs de connectar el testimoni de les doctores que havien dut a terme diferents processos d’eutanàsia amb els familiars dels seus pacients va ser una manera molt encertada de mostrar l’experiència des dels dos punts de vista. El programa especial de després, conduït per Núria Solé, potser va ser una mica reiteratiu a l’inici, però era necessari per ordenar les idees i recuperar-nos de l’impacte emocional del reportatge. La bona mort va ser un programa d’aquells que t’obren una finestra a la realitat però que serveixen, sobretot, per mirar dins teu.
