L’any 1986, el dibuixant Ivà va crear, per a la revista El Jueves, les Historias de la puta mili, una sèrie còmica on es parodiava l’exèrcit espanyol i el servei militar. La sàtira va inspirar una pel·lícula i una sèrie de televisió. Aquest dimarts, el Sense ficció ens feia estremir amb un documental que ens mostrava unes altres històries molt bèsties sobre la mili que no feien esbossar ni mig somriure. Et faran un home és una altra mirada al servei militar, que s’allunya de les novatades i les batalletes per endinsar-se en la violència, les tortures i les vexacions contra nois que, per obligació, havien de formar part d’aquell sistema obsolet i primari.
Un dels testimonis, l’escriptor Antonio Muñoz Molina, recorda com es normalitzava tot el procés d’integració dels soldats desposseint nois molt joves de la seva identitat, deshumanitzant-los i uniformitzant-ne la conducta. La violència que existia al servei militar era un saber popular i per això hi havia tants homes que no hi volien anar, tants altres que tenien por d’anar a fer de soldats i tantes famílies que patien davant l’arribada d’aquesta etapa inútil. El documental posa paraules, cares i detalls terribles a un secret col·lectiu que era una mena de patrimoni nacional. Aquesta ultramasculinitat es venia com la gallardia màxima de l’exèrcit espanyol, però tot això tenia una altra cara. Et faran un home l’ensenya, l’explica i, el més important de tot, en treu aquesta pàtina de tradició, de cultura militar, amb què es va disfressar la violència. Un altre tipus de violència masclista, perquè també se sustenta en la gratuïtat, la llei del més fort i la voluntat de vexar les persones que es detectaven com a més vulnerables.
El documental recupera imatges d’arxiu de les pràctiques i els entrenaments del servei militar, dels espais que ocupaven i de les rutines. Són seqüències que, observades des de la perspectiva actual, es perceben ridícules. En canvi, les imatges dels exercicis d'“evasión y escape” de les COE haurien de provocar un daltabaix polític i mediàtic majúscul a escala estatal.
Com que la major part del relat es construeix a partir del testimoni d’antics soldats que van patir els abusos i les vexacions, la narrativa incorpora imatges simbòliques que representen el terror que van patir. Potser en alguns casos hi ha un excés de repeticions d’aquest recurs i de l’ús dels ninots per fer més gràfica la violència.
Les històries dels protagonistes són colpidores i angoixants i es fa evident el dolor que encara comporten. El testimoni del crític de cinema Àlex Gorina és extremadament impactant quan revela la violació grupal que va patir. “No em puc creure que jo sigui l’únic”, afirma perplex. Té raó. I el correu electrònic que apareix al final del documental per recollir més víctimes de tanta crueltat ens fa pensar que Et faran un home és només la punta de l’iceberg d’un escàndol que hauria de merèixer, com a mínim, una resposta institucional.
