Diumenge el 30 minuts era capaç de condensar amb equilibri i l’emoció adequada les conseqüències de la DANA un mes després de la catàstrofe. Periodísticament, no aportava novetats a les informacions que hem estat veient a través dels informatius diaris. Però Un dia que durarà anys era capaç de posar-hi la lupa i, sobretot, la calma narrativa. Les urgències televisives han construït, en aquest darrer mes, un ventall d’impactes que ens han servit per fer-nos càrrec de la realitat, sobretot a nivell humà, però també des del punt de vista climàtic, polític i d’infraestructures. Aquest 30 minuts aportava el temps i la capacitat d’aprofundir. I això permet observar la tragèdia des de la precisió i plenitud de la seva dimensió.
No era un 30 minuts fàcil d’oferir a l’audiència perquè després de tantes setmanes de desgràcia és complicat tornar-s’hi a enfrontar. Però és obvi que informativament també és necessari per assimilar tot el que li espera ara al poble valencià afectat pel desastre. El punt fort d'Un dia que durarà anys eren les històries d’alguns supervivents. El pas del temps no n’ha eliminat el trauma, però ha fet aparèixer una emotivitat més interioritzada i no tant a flor de pell. Permetia a les persones explicar la vivència no des de la immediatesa del terror viscut sinó des de la capacitat d’haver reflexionat sobre l’experiència. La mestressa d’una botiga de roba mostrava com va haver de treure el seu nadó de catorze dies fent un forat al sostre amb l’ajuda d’una veïna, sentíem el colpidor missatge d’àudio d’un noi acomiadant-se de la seva família pensant que no els tornaria a veure, una dona no lamentava haver perdut els cotxes perquè el seu fill i el seu marit havien sobreviscut després d’haver passat hores agafats a un arbre. Lluny d’oferir un 30 minuts melodramàtic, vam ser testimonis d’un relat serè. La càmera escoltava les persones. A vista de dron descobríem l’abast de les pèrdues materials. I el muntatge ens facilitava la transformació del paisatge en aquest mes. Un dia que durarà anys ens mostrava també tot el que vindrà després del cataclisme. Els tràmits administratius, la lluita amb la burocràcia, les dificultats de refer un negoci que ha quedat destruït i el profund dolor de tot allò que no es pot recuperar. Hi havia un testimoni commovedor. L’amo d’una fàbrica de mobles de fusta que havia fundat el seu pare: “Voldria poder posar-li un USB al meu pare per tenir tot el seu coneixement”, afirmava ple de tristesa, conscient que la saviesa del seu pare a l’hora de fer créixer aquell negoci no es podia recuperar.
El títol del 30 minuts feia honor al que vindrà. Serà, segurament, el primer de molts altres que veurem en el futur, retornant als llocs, a les persones, a les cases, als negocis i a les històries humanes. Ja no tant com un lloc de destrucció sinó de construcció. Després de tanta tristesa acumulada en aquestes setmanes, comprovar el procés de reparació, de superació i de record formarà també part del consol.
