Diumenge a la nit, el 30 minuts va batejar la nova fornada de dones cineastes que han irromput en el cinema català amb impacte internacional i reconeixement en els principals festivals europeus. No només directores com Mar Coll, Carla Simón o Elena Martín, sinó també productores, muntadores, directores d’art i de fotografia o guionistes. Totes s’integren en el que el reportatge anomena La gran onada, inspirant-se en el terme que feien servir les cròniques del Festival Cinemed de Montpeller, que les defineix com la nouvelle vague catalane. El 30 minuts aprofitava el reconeixement col·lectiu d’aquesta generació i la bona acollida del públic francès per subratllar l’eclosió, el talent i la filosofia d’aquestes professionals. Sovint, cal la mirada forana, l’aprovació estrangera, per consolidar un fenomen. En tot cas, Catalunya era plenament conscient d’aquesta promoció emergent de dones, però de vegades és necessari un esdeveniment concret per posar el segell que les defineixi amb la singularitat que mereixen. El 30 minuts feia això: emmarcar el fenomen. Definir aquesta gran onada, explicar-ne els orígens, les causes, els trets comuns i la dinàmica de treball que les aglutina. Xavi Serra, el crític de cinema d’aquest mateix diari, ho explicava molt bé en el programa: “Mar Coll els hi permet existir. Carla Simón els hi permet somniar” marcant els dos grans referents d’aquesta fornada que creix en forma de xarxa professionals de diferents àmbits que es retroalimenta, s’inspira i s’ajuda.
La gran onada estava molt ben cosit a partir de les declaracions de les dones que formen part d’aquest moviment que, en certa manera, també origina un corrent cinematogràfic definit per unes temàtiques, uns processos creatius i una sensibilitat narrativa. Els especialistes contribuïen a explicar i definir millor el fenomen. A més, posava de relleu a través de la contribució de Dones visuals, l’associació per promoure les dones en l’àmbit audiovisual català, un fet essencial: com les polítiques d’igualtat han repercutit de manera molt exitosa en el panorama cultural del país adquirint prestigi internacional.
En el tram final del reportatge, segurament per influència de la proximitat dels Oscar i la nominació de La societat de la neu, el 30 minuts centrava l’atenció en Juan Antonio Bayona, el seu triomf i el cercle de professionals que l’envolta. Era una manera de subratllar l’eficàcia de les escoles de cinema catalanes com a generadores d’aquest ecosistema tan fructífer. Potser també van pensar que feia el reportatge televisivament més llaminer. Però, s’allunyava del tema central, de la gran onada femenina. Es recorria a Bayona com a exemple superlatiu, el tsunami que suposa l’elevació màxima del llistó de l’èxit, just el dia que les dones de l’audiovisual són les protagonistes i l’excepcionalitat digna d’estudi. La prova subtil de la dificultat que suposa per aquestes cineastes sortir de l’ombra d’una professió clarament masculinitzada.
