La plantilla de la CCMA vol participar en la gestió de TV3 i Catalunya Ràdio
BarcelonaEls treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio fan un pas endavant i es postulen per administrar els mitjans públics. El Col·legi de Periodistes va acollir ahir l’acte de presentació d’una proposta de cogestió per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que busca incorporar la veu de la plantilla en la presa de decisions i complementar les aportacions dels membres designats des del Parlament.
Per visualitzar la transversalitat política de la seva proposta, en l’acte d’ahir van donar suport públic a la mesura tres màxims exdirectius de l’ens: Joan Majó (nomenat a proposta del PSC), Enric Marín (per part d’ERC) i Miquel Puig (designat per CiU). També hi va intervenir Joan Manuel Tresserras, exconseller de Cultura. Però és en el debat parlamentari -ara que s’està retocant, un cop més, la llei de la Corporació- quan es posaran a prova les bones paraules rebudes pels partits polítics durant la fase de diàleg informal que s’ha celebrat en els últims tres anys.
El principal escull és que l’equip que defensa la cogestió no vol només una presència decorativa. Així, es rebutja la fórmula que es va instal·lar a RTVE entre els anys 2008 i 2011, en la qual hi havia dos representants dels sindicats majoritaris en un consell de dotze membres (que amb Rajoy va passar a ser de nou membres, tots triats per polítics).
La negociació de la fórmula
Actualment el consell de govern de la Corporació està format per sis membres, designats tots des del Parlament. La proposta dels treballadors és que passi a tenir-ne set, però que tres de les cadires corresponguin a personal de la casa, escollit per sufragi universal per la mateixa plantilla.
Això deixa només quatre places per als membres escollits al Parlament, de manera que, a parer dels impulsors de la proposta, això forçaria els partits a escollir candidats de consens que obtinguin la validació de més d’una formació política. I s’evitaria així la tendència dels últims anys a convertir l’organisme de gestió de la CCMA en una minirèplica del Parlament on cada representant defensa, a la pràctica, el posicionament del partit que l’ha proposat.
Iniciativa, però, va fer saber durant les converses que preferia una fórmula de cinc membres de la cambra i dos dels treballadors (aquest cinquè conseller, pel sistema tradicional de majories, correspondria per aritmètica precisament a algú proposat per ICV).
Els impulsors de la cogestió argumenten que, amb el model actual, l’equip directiu només vetlla pel curt termini, ja que és el que està vinculat al seu mandat. Tot i que amb l’última llei de la CCMA els nomenaments de consellers i president es fan per sis anys, l’estadística mostra que les rotacions polítiques forcen relleus en el càrrec de president (o el càrrec equivalent de director general, a l’anterior etapa), cada 2,5 anys. Per contra, els treballadors sí que poden vetllar pel llarg termini i estan interessats en els processos estratègics per definir el model a deu anys vista. I en això coincideixen, segons aquest marc teòric, amb els interessos dels propietaris de la Corporació, que són en última instància els ciutadans.
Una de les idees que es van repetir durant l’acte és que la proposta no té a veure amb la defensa dels drets dels treballadors. En el text sorgit del diàleg amb els partits polítics -i que ha sigut refrendat amb un 74% de vots favorables en l’assemblea de treballadors- s’hi llegeix aquesta declaració d’intencions: “L’esperit d’aquest diàleg no ha sigut en cap moment el de repartir-se quotes de poder ni debatre temes laborals, sinó l’estudi rigorós d’un model empresarial més eficient per a la CCMA”.
Del model alemany a la pesca del sonso, com a exemples
La comissió que impulsa la cogestió té com a gran referent Alemanya, ja que en aquest país les empreses de més de 2.000 treballadors -com és el cas de la Corporació- estan obligades a fer partícips de la presa de decisions els seus treballadors. La mesura es va imposar acabada la Segona Guerra Mundial, en el sector de la siderúrgia i altres indústries pesants, per garantir una vigilància per part de la població d’unes activitats tan sensibles. Però l’èxit aconseguit va afavorir que el govern ho convertís en una obligació de qualsevol gran empresa. La millora de la productivitat, a més, ha provocat que el model l’hagin adoptat voluntàriament nombroses empreses alemanyes petites i mitjanes.
A Catalunya, sectors com el de la salut i la pesca han començat a implantar amb èxit models de cogestió. És el cas de la pesca del sonso, que involucra mariners, ecologistes i administració.
