La caverna i el mite de la vidorra dels etarres

Tot el que envolta l’acostament de presos al País Basc és tractat de manera lamentable per la premsa espanyola. El Mundo oferia un nou volum a aquesta enciclopèdia de la ignomínia periodística amb el tema de portada: “La bona vida del sanguinari Txapote a les presons basques”. I afegia el subtítol: “L’etarra gaudeix en solitari d’una cel·la, practica rugbi i ja té la seva parella a prop”. Per poca simpatia que li generi al diari el personatge, no entenc que això l’empenyi a abaixar tant el llistó periodístic. Intenta vendre la idea que li han fet un favor reunint-lo amb la seva dona i mare dels seus dos fills. Però fan trampa i amaguen que, en el temps de dispersió, tots dos ja vivien a prop perquè els van ubicar —en mòduls diferents— a la mateixa presó de Huelva. Més encara: abans de tornar al País Basc van fer una estada a Estremera, Madrid, també plegats. L’únic que ha passat ara és que a ella la van traslladar una mica abans, però ho expliquen com si Otegi hagués intercedit per Txapote i li haguessin aplicat l'inventat benefici penitenciari del sábado sabadete. També manipulen quan consideren un “privilegi” el fet de poder estar en una cel·la tot sol, quan aquesta és una política instaurada des de fa molt temps —i no pas conseqüència de cap pacte amb Otegi— per garantir la seguretat dels presos.

Entendria que un diari es pronunciés contra l’acostament dels condemnats per terrorisme —tot i que la dispersió em sembli una aberració— perquè forma part de la llibertat editorial de cadascú. El que m’emprenya és que, per defensar un punt de vista polític, es passin per la Puerta de Alcalá principis deontològics bàsics com ara el de no amagar informació rellevant. Pràctiques així són les que, palada a palada, van cavant la tomba de la credibilitat del periodisme.