Quan cau la bena dels ulls
Hi ha sèries que, sense gaires filigranes, tenen la capacitat de proporcionar a l’espectador un aprenentatge més enllà de l’entreteniment lògic que se li suposa a tota ficció. No des del punt de vista de l’alliçonament, sinó que donen la possibilitat de descobrir els detalls d’una realitat, d’uns fets històrics, a través d’estimular la curiositat. És el cas de La casa alemana (Deutsches Haus) a Disney+. És una producció basada en el llibre homònim d’Annette Hess, una autora especialitzada en el passat recent d’Alemanya. L’any 2018 va publicar la novel·la d’èxit internacional que ara s’ha convertit en sèrie, també amb guió seu. L’acció transcorre a Frankfurt el 1963, durant el judici contra els responsables nazis del camp d’extermini d’Auschwitz. La protagonista és Eva Brühns, una jove alemanya de vint-i-quatre anys que ha crescut en la postguerra, en què s’ha aïllat les noves generacions de la història passada. L’Eva assumeix amb absoluta ingenuïtat la feina de traductora del polonès a l’alemany en aquest judici. Serà la intèrpret dels supervivents d’Auschwitz mentre ajuda els seus pares en el restaurant familiar que regenten a la ciutat.
El millor de La casa alemana és com l’espectador és testimoni de com a la protagonista li va caient la bena dels ulls, no només sobre la realitat del seu país sinó també de la seva pròpia família. L’audiència juga amb avantatge i coneix perfectament quina és la història d’Alemanya i què va passar als camps nazis. L’impacte és tornar a la casella de sortida, quan tota aquesta informació que tenim tan ben apresa no era del domini públic. L’Eva ha crescut en temps de pau, en el període de reconstrucció d’una nova Alemanya que pretén tapar el passat. Ha vist els seus pares estimar-se i desviure’s pel restaurant. Ella té les il·lusions pròpies de la seva edat: aspira a tenir feina per ser més independent i està enamorada d’un noi cagadubtes. El judici d’Auschwitz la transformarà. L’Eva, com tanta altra gent, ignora les atrocitats del feixisme. Les declaracions dels supervivents polonesos no només li obriran els ulls sinó que facilitaran que pugui lligar caps de moltes altres coses que passen al seu voltant.
A nivell narratiu, un judici és el recurs perfecte per explicar amb senzillesa uns fets històrics i evidenciar de quina manera van impactar en les persones. La casa alemana està plena de subtileses. La guionista Annette Hess reconstrueix amb honestedat el procés als tribunals però teixeix al seu voltant la vida de les persones que hi participen, mostrant com era aquella Alemanya que volia ignorar el passat però que estava plena de traumes i pors. Explica com era l’Alemanya de postguerra, de la qual sovint la ficció ha parlat poc. La sèrie juga amb els errors de traducció, amb les maneres de manipular la memòria, amb les argúcies judicials. Sap retratar molt bé de quina manera els traumes socials i les atrocitats polítiques es representen en la quotidianitat de les persones. Com la gran història impacta en la vida domèstica.