Josep Cuní: “Catalunya va ser el lloc de la creativitat audiovisual. Tot això s’ha perdut, per desídia”

Barcelona“Vist amb perspectiva, vaig manar més que els tres directors junts. Molt més”. La frase me la va dir Josep Cuní fa un parell d’anys, mentre em documentava per a un llibre sobre TV3 i Catalunya Ràdio. Aprofitant que aquest mes de juny l’emissora farà quaranta anys, és una bona ocasió per entrevistar una de les icones periodístiques del país i mascaró de proa d’aquella ràdio durant els seus primers temps i mirar cap enrere per explicar episodis poc coneguts d’aquells inicis i valorar què s’ha guanyat –i què s’ha perdut– pel camí.

Et vas mostrar una mica reticent amb la proposta d’entrevista. Em deies que eres poc amant d’evocar batalletes passades o que semblés que demanaves una paternitat de Catalunya Ràdio forçosament compartida. Queda dit d’entrada, doncs.

— És que és una feina col·lectiva que, de vegades i de manera injusta, dona protagonisme individual. Però sempre és el resultat d’una feina d’equip, encara que alguns tinguem més possibilitat de capitalitzar-la perquè érem els que vam rebre una responsabilitat superior.

El públic et recorda com a presentador del primer matinal, però també vas fer molta feina interna, des la posició de cap de programes.

— Entro a Catalunya Ràdio el setembre del 1984 i fins l’endemà de Reis em dedico només a marcar l’inici d’una gran reestructuració, a l’espera de poder agafar el micròfon quan els canvis estiguin en marxa. L’encàrrec era capgirar Catalunya Ràdio de dalt a baix. S’havia de fer sense deixar d’emetre i, esclar, no es pot negar que hi va haver unes certes resistències.

El primer director, Jordi Costa, havia dit a El País: “No hi haurà programes ni locutors estrella. Fugirem del vedetisme”. Els primers mesos la ràdio era una col·lecció de franges de mitja hora de música i mitja hora d’informació, sense excessiva ambició comercial.

— Era una radiofórmula. I era una aposta legítima, però no van tenir en compte que la ràdio és un mitjà de lenta incorporació i encara més lenta acceptació dels canvis. Vull pensar que quan van fer aquest plantejament devien demanar temps i els devien dir que sí, per descomptat. Però ja sabem com va això: els mateixos que t’han dit que sí, al cap de tres dies de funcionar es comencen a posar nerviosos si no perceben resultats. I suposo que devia passar això. No ho vaig preguntar i no ho sé, però quan em van venir a buscar sí que em van deixar clar que em volien per convertir-la en una ràdio competitiva.

Assumeixes el càrrec a Catalunya Ràdio quan ja eres una de les veus del català a Ràdio Barcelona. Vas tenir alguna reticència, abans d’acceptar?

— No, la veritat és que no. Mai no vaig demanar per què van pensar en mi. Sí que recordo aquella èpica del Carles Vilarrubí a l’hora d’engrescar-me quan em va fer la proposta. “Tenim uns fusells de precisió i estem matant mosques, quan hauríem de matar lleons i elefants!”, deia. Bé, és un símil de safari que ara em semblaria improcedent, però era la seva manera de vendre el producte.

Ho deia perquè Ràdio Barcelona estava molt consolidada...

— Sí, però a la professió es comentava molt el potencial que tenia Catalunya Ràdio, perquè podia comptar amb tots els repetidors que volgués i també pel fet de ser pública i no dependre d’accionistes.

El teu cap directe era Joan Castelló Rovira, que s’havia postulat al càrrec que ara t’oferien a tu. Com s’ho va prendre?

— No se li va posar bé. “Això no ho decidiràs ni tu ni jo, sinó el president de la Generalitat”, em va dir. Em vaig picar i li vaig respondre: “Quin honor, el meu, que creguis que el meu destí el pot decidir el president de la Generalitat. Però, sense faltar al respecte ni a ell ni a tu, el meu destí el decidiré jo”. Encara passa ara, tot i que es pugui dissimular: era la ràdio pública i, per tant, es donava per fet que “el-president-decidirà”. És ben bé aquest paternalisme tan català, aquesta mirada tan patriarcal...

Molts t’hem conegut ja amb una certa presència d’autoritat i veterania. Però com era el Josep Cuní de 30 anys, que són els que tenies quan et fitxen?

— Tímid. Malalt de responsabilitat. Estava molt preocupat per no equivocar-me, per no fallar.

El teu matinal, durant uns mesos, es va titular Sense cadenes. ¿Una declaració de principis per conjurar la por d’una ràdio dominada pel pujolisme?

— El que volíem indicar era que fèiem la competència a les grans cadenes, sense dependre'n de cap.

Al programa inaugural vas entrevistar el ministre socialista Ernest Lluch. ¿Buscaves posar a prova la cintura dels convergents?

— Això em va portar algun problema. Ja van veure que no anaven bé. A l’Ernest l’havia conegut a Ràdio Barcelona perquè era el punt de trobada de tots els polítics als programes que feia el Castelló Rovira, el Femín Bocos, el Gabilondo, el Butano, el doctor Puyal... Si allà no aprenies, és que no tenies cap ganes d’aprendre. Però aquell clima em va imbuir d’un sobregrau de responsabilitat. Tot el que vam fer estava pensat per fer-se bé. Per equivocar-se poc. Per dissimular els errors tècnics i tapar-los, que n’hi havia alguns, però no tants com n’hi ha últimament.

Els més veterans recorden missatges teus molt freqüents.

— La primera porta que et trobaves de cara quan pujaves l’escala de Catalunya Ràdio era la del meu despatx. "Aquest despatx sempre estarà obert", vaig dir. I en algun moment me'n vaig penedir, perquè al final allò era la Rambla i era impossible reunir-se amb ningú sense interrupcions. Vaig instituir una norma: que tot el personal tingués sempre comunicació directa meva sobre els canvis i les observacions que toqués. Res de mòbils, ni correus, eh? Tot amb circulars impreses, perquè no hi havia encara sistema informàtic: firmava a mà fins a quatre-centes còpies de cada carta a tota la plantilla!

Vas poder treballar amb llibertat?

— Tenia la Corporació només creuant la Diagonal, on hi havia el director Joan Granados, amb qui ens vam entendre sempre molt bé. A Catalunya Ràdio funcionàvem per la via de prova i error, perquè hi havia ganes, il·lusió i empenta... Però no hi havia cap gran coneixement més enllà del que tinguéssim acumulat. Anàvem a les palpentes.

Em referia a llibertat editorial.

— Els vaig dir que estava acostumat a treballar amb independència editorial i em van dir que sí, que cap problema. Hem d’admetre que vam tenir sort: com que totes les mirades estaven posades en TV3, a Catalunya Ràdio se’ns tractava poc. Fins i tot vam lamentar que, en alguns moments, no se’ns tractés gens. Però la mirada positiva sobre això és que vam ser molt lliures per fer el que crèiem que havíem de fer.

Sis anys després de posar-se en marxa, arriba el lideratge.

— El dia que tinc gravat és el del primer EGM en què vam aconseguir 100.000 oients. La ràdio en català mai havia aconseguit sumar allò, tota junta.

Com t’expliques l’èxit?

— Hi havia un ideari professional, no polític. I aquesta diferència va ajudar a fer quallar el model. L’oposició, quan vam tenir èxit, va voler fer creure que hi havia un lideratge polític, però no va ser així. La meva convicció era professional i a partir d’una idea clara: si volem que Catalunya sigui un país normal, ha de tenir uns mitjans normalitzats.

I quan escoltes ara Catalunya Ràdio, què penses que ha millorat i què s’ha perdut?

— En ràdio és més difícil mantenir-se en el lideratge que no pas arribar-hi. Caure del podi és molt fàcil. Per mantenir-t'hi, necessites el mateix nivell d’exigència i autoexigència que has emprat per pujar. L’autoexigència és una medicina que no pots deixar de prendre mai. Això és difícil i no tothom hi està disposat, perquè comporta una sèrie de renúncies personals que inverteixen les prioritats que legítimament tothom es marca a la vida. Dit d’una altra manera: formo part d’un tarannà de més viure per treballar que no pas treballar per viure.

La cultura del treball certament no és la mateixa ara que fa quaranta anys.

— Esclar. És que això no és mèrit o demèrit meu, sinó del que vaig mamar, tant per part de la família del meu pare com de la família de la meva mare. L’esperit, en aquell moment, marcava tot el país. Parlo de finals dels anys 50 i 60, la meva infantesa i adolescència: primer és l’obligació, abans que la devoció. Això era en l’ADN dels Cuní i dels Llaudet.

No sé si insinues que, quan Catalunya Ràdio perd el lideratge en favor de RAC1, és per la pèrdua de l’autoexigència. ¿No va ser per la marxa de Jordi Basté i Toni Clapés a l’emissora privada, fruit del desacord amb la directora Montserrat Minobis?

— Això és simplificar els problemes. La simplificació del problema facilita el titular, però en tot cas no sé què va passar exactament, perquè no hi era. Sí que sé per experiència diverses coses: una, que RAC1 va trigar deu anys a ser líder. Ho va ser abans en l’àmbit privat Ona Catalana, que va desaparèixer per mala gestió, que no pas RAC1. I una altra, que quan RAC1 va néixer volia ser alternativa a la tendència del moment, però van haver de recular i rectificar, fins a anar a parar a una graella convencional. Perquè això són faves comptades: des de mitjans dels 80, les graelles de la ràdio convencional són un mateix model que no ha alterat ningú. I és un model que neix de Catalunya Ràdio.

Com hi vau arribar, a la convicció que havia de ser aquest model?

— Mira, no em preguntis com el vam fer. Llepant el dit, alçant-lo i notant per on bufava el vent. Observant el comportament de la societat i, per la via de prova i error anar emprenent iniciatives i corregint-les. No vam tenir ni mèdiums, ni spin doctors: llegíem, buscàvem, intuíem, miràvem què passava a fora... i ho aplicàvem. És un model únic al món, per cert: enlloc més hi ha una persona que comença a fer ràdio a les sis del matí i acaba a les dotze.

Una bandera d’aquella ràdio primerenca summament creativa van ser el trio Monzó, Barnils i Vendrell.

— Ens portaven mooolts problemes! Jo ja m’ho vaig trobar i ho vaig mantenir. Allò va morir pels tres protagonistes, tot i que ells, molt hàbilment, van voler fer creure que era per una altra història. Tots tres anaven a l'una... fins que van deixar d’anar a l'una. Però no ho van voler admetre mai. En tot cas, en guardo un gran record i vaig tenir una relació molt interessant amb Ramon Barnils, que era el cap de la tropa. Era molt particular, però molt intel·ligent, que sabia nedar i guardar la roba. Teníem una mena de pacte no escrit. Jo li havia dit: “Tu a mi em pots carregar totes les culpes i les responsabilitats que vulguis. Són meves i les assumeixo. L’únic que et demano és que abans de trobar-me en un merder, m’avisis per estar-hi preparat. Jo sortiré i ho taparé. Us protegiré”.

Vas haver de fer de parallamps gaires vegades?

— Tampoc necessitaven gaire protecció, no creguis. Ells també en tenien de pròpia, que se la guanyaven amb els seus sopars i les seves relacions personals, que anaven molt més enllà que les meves. De fet, a mi Lluís Prenafeta em va trucar una sola vegada i va ser per demanar-me que li apugés el sou a Barnils. En tot cas, programes com El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico i El mínim esforç van ser una referència molt important. I després L’Orquestra, que ja és el resultat de la dissolució del grup perquè ells la van voler.

Sigui com sigui, RAC1 va catapultar-se caps als 900.000 oients i Catalunya Ràdio ha mantingut el seu mig milió llarg. S’han creat oients per al català.

— Exacte. No hi ha hagut un transvasament. Recordem que la suma de Catalunya Ràdio, la Cadena 13 i Ràdio 4 arribava tot just als 150.000 seguidors. I ara són dos milions per a la ràdio en català, comptant-hi les emissores musicals. T’asseguro que, a finals dels 80, ningú hauria apostat ni un cèntim d’euro que això seria així. I és el resultat d’un esperit professional de gent que va creure en la capacitat professional del país. No oblidem que Catalunya en general, i Barcelona en particular, han estat el gran motor de la ràdio i de la televisió a tot Espanya. TVE és Miramar. La SER és Ràdio Barcelona. RNE era Paseo de gracia 1, des d’on es feien els grans programes per a Espanya. Catalunya va ser el lloc de la creativitat audiovisual. Tot això s’ha perdut, per desídia. Fa temps que tot passa per Madrid.

Per desídia política?

— Per descomptat. És a dir, interès d’allà per ser-ho, desídia política d’aquí per permetre-ho. No ens enganyem. Si s’haguessin fet una sèrie d’apostes... TV3 va passar de ser una referència a ser un emblema i això li manté una audiència captiva que l’ajuda a liderar. Però l’audiència envelleix. Quan es diu: “Hem de recuperar els joves...!” No, perdoni, només recuperes allò que has tingut i perdut. I els joves no els has tingut, així que els has d’anar a buscar. Amb el repte de no perdre pel camí els seus pares i els seus avis, que aquests sí que els tens.

I com es fa?

— Admeto que no ho sé. Tinc la diagnosi, però no la solució. Sí que veig una obsessió per no perdre el pas de les noves tecnologies, cosa que entenc, però més enllà d’això, ¿qui té la resposta sobre com serà la ràdio i la televisió d’aquí vint anys? Potser hi ha algú buscant-la, però no ho veig.

Parlem del teu final a Catalunya Ràdio.

— Al cap de cinc anys deixo el càrrec de cap de programes perquè arribava a la ràdio a les sis del matí i me n’anava a mitjanit...

Hi has dormit, a la ràdio?

— No, no hi he dormit. Però hi he fregat, he estat despert en hores en què no hauria d’haver estat despert, he hagut de resoldre problemes tan pintorescos com que un dia es va enviar la bandera a la tintoreria i no podia ser que no hi hagués la bandera a l’entrada. O em trucaven els Mossos a les quatre de la matinada, perquè eren els qui portaven la seguretat de l’edifici.

Parlàvem del comiat.

— Quan la ràdio ja era líder vaig demanar deixar de ser cap de programes per concentrar-me a fer líder també el matinal. Si ho aconseguíem, marcaríem el lideratge de l’emissora amb molta més diferència.

Competies amb dues vaques sagrades com Del Olmo i Gabilondo.

— Sí, sí. I fent el programa vaig aguantar cinc anys més, mantenint el lideratge. I aleshores va arribar l’Antoni Bassas i va continuar-lo i ampliar-lo.

Te'n vas als Estats Units un any, per oxigenar-te, però es frustra el teu retorn.

— Me’n vaig amb Granados com a director general i, quan soc fora, el canvien. Entra Jordi Vilajoana i es posa en contacte amb mi als Estats Units. Em diu: “Hem de fer grans coses!” Però quan torno, mesos després, les converses es comencen a dilatar. He de dir que, quan vaig marxar, no vaig voler deixar signat un document que em proposava el Granados per lligar la meva tornada, perquè em volia sentir totalment lliure, mentre fos fora. I perquè no sabia quan tornaria. Però, un cop a Barcelona, vaig detectar que no se’m volia. Fins que un dia, d’una manera molt curta i esquerpa, per telèfon em va dir: “El director no compta amb tu”. Doncs molt bé, doncs adeu. I ja està, així es va acabar.

Vas marxar a la COM i això va ser vist per part de sectors de Convergència com una traïció, perquè era un projecte pensat pel PSC com a contrapès a Catalunya Ràdio.

— Pujol va trigar més d’un any a venir a la COM, quasi dos. Quan se sap que vaig a la COM, hi ha una persona que s’inventa una fantasia i un argumentari: fa córrer que soc jo qui no he volgut tornar a Catalunya Ràdio. Tot plegat ho van fer de manera molt potinera, vulgar i tronada. La pitjor pseudopolítica: mai un plantejament d’empresa o professional, que almenys solen ser més polits. Quan entra en joc la política, l’elegància desapareix. Allà hi havia un interès disfressat de polític que, en realitat, era només personal i econòmic. Perquè va ser aleshores quan va entrar una productora privada a Catalunya Ràdio que, fins aleshores, no hi havia pogut entrar.

Una productora vinculada a Convergència?

— Bé, després totes aquestes coses amb el temps s’han anat veient, no? No estic dient que allà comencés el 3%. No ho sé, no en tinc cap prova. Però sí que s’havia anat imposant un sistema diferent. I començo a veure una sèrie de coses als despatxos de Catalunya Ràdio que no m’agraden i em creen la necessitat de ventilar-me i marxar als Estats Units.