Catalunya ja és independent (i no t’ho han dit)

Al final, no costava tant. Tots aquests maldecaps, totes aquestes vies catalanes i cadenes donant-nos les mans, i tants litres de Fairy vessats amb astúcia sobre l’asfalt per derrotar piolins... i resulta que la independència ha arribat, finalment, amb la mansuetud amb què floreix el cirerer i ens visiten les primeres orenetes. És probable que un nombre substancial de parroquians –inclòs l’eventual lector d’aquesta columna– no s’hagin assabentat d’aquest enorme canvi d’estatus, però en canvi a l’Abc ho tenen claríssim: “Sánchez dona categoria d’Estat a Catalunya a canvi del favor de Puigdemont”. Abans de sortir corrents a fer-me el nou passaport, miro un pam més a la dreta, al quiosc, i un altre diari encara va més enllà: “Sánchez vincula ser ciutadà a Catalunya a un segell identitari”. Suposo que encara s’està decidint si aquesta marca es fixa a la pell amb tinta de tatuatge o a ferro roent, i si consistirà en una simpàtica estrella de David, una flor de lis o, directament i ja sense caretes, una esvàstica nazi. Un cop més, la bretxa entre el que Catalunya aconsegueix en matèria de competències i el que el Madrid mediàtic diu que ha assolit és d’una amplitud sideral. Però el relat ho aguanta tot.

Els dos diaris s’erigeixen en fidels paladins de la multiculturalitat i alerten del perill de la xenofòbia nacionalista catalana. Que n’hi ha, esclar, però ells l’estenen a qualsevol manifestació catalanista, fins i tot a l’independentisme no nacionalista, un concepte que els peta el cap. En tot cas, sort en tenim de la seva tasca de denúncia contra els relats que s’acarnissen amb les minories i els col·lectius vulnerables, ells que mai, mai, mai han donat ales als discursos xenòfobs que han acabat conquerint un bon grapat d’escons al Congrés.