Casas, el 'show' durarà per sempre
Va ser un periodista renovador, atrevit i experimentador
Barcelona“Passa, Toni, passa, i perdona que no m’aixequi”. 30 de juliol del 2021, Àngel Casas em rep a casa seva, a Sant Just Desvern. Ha acceptat que l’entrevisti per a l’ARA per explicar-me els problemes de salut que pateix i que l’han portat a l’amputació de les dues cames. Sobre la cadira de rodes, no dubta a desfermar el seu proverbial humor negre, que tot ho injecta, també els contes i novel·les que escriu des de ja fa anys i dels que m’ensenya, il·lusionat, les últimes novetats ja a punt de publicació. L’entrevista servirà perquè molts lectors tinguin notícia de l’estat de salut del periodista i li facin arribar confort i estimació per la seva fonda petjada periodística. Àngel Casas Show va ser molt important per a molta gent. Molts records, molta memòria televisiva, molt imaginari compartit. Uns mesos després de l’entrevista, TV3 li dedicarà un homenatge especial que serà un èxit d’audiència, la prova irrefutable de com l’audiència el recorda i l’estima.
Àngel Casas va ser un renovador, atrevit i experimentador. Un periodista de raça, intuïtiu, murri, sagaç, sempre connectat amb l’entrevistat, amb la pregunta clara i concisa. Sempre a punt per caçar la veritat d’un silenci, d’una pausa incòmoda, d’un íntim estat d’eufòria. Aquesta matinada ha mort, als 76 anys, deixant enrere una vida intensa, divertida i fecunda. I una trajectòria professional impressionant, sobretot en l’àmbit periodístic de la televisió, el mitjà que ha contribuït decisivament a renovar a Catalunya durant els últims quaranta anys. Resulta impossible entendre la fundació de Televisió de Catalunya i els primers anys de TV3 sense l’empremta del seu Àngel Casas Show. Sense el fulgor d’aquelles nits en directe des de l’Estudi 54 del Paral·lel, les nits amb Joan Collins, Robert Mitchum, Alain Delon, Richard Gere, Lauren Bacall, la Lucy de Dallas relliscant sobre el terra acabat d'enllustrar i Rock Hudson pocs mesos abans de morir de sida. L’Àngel era un gran entrevistador, però també un gran entrevistat, sempre loquaç, sempre amatent per respondre amb professionalitat, per millorar la pregunta, per salpebrar-la. Era generós, molt generós, en aquest terreny. Podia explicar mil vegades la història del Rock Hudson i de la Lucy i mai semblava que n’estigués fart. També la baralla monumental amb el Quintà per l'estriptis de Christa Leem el primer dia del Casas Show.
No es callava res, o quasi res. Estava desacomplexat i desinhibit per respondre sobre qualsevol cosa. Sobre la decepció política que arrossegava, sobre comandaments superiors que considerava fraudulents o sobre la seva última etapa a Betevé. Li agradava recordar els seus anys de periodisme musical, Fotogramas, Vibraciones i Musical Exprés l’alegraven especialment. Busqueu a YouTube la seva entrevista a Bob Marley sobre l’asfalt de l’aeroport d’Eivissa. S’emocionava quan els amics li venien a la memòria –els dos Josep Maries, Bachs i Bardagí– i tenia la cuina enrajolada de fotos de la seva vida, algunes entrevistes memorables, coneixences que marquen i colpeixen per sempre. I la seva dona, les seves filles, les seves netes. Tenia les idees clares, li agradava que es fessin a la seva manera, en sabia molt de tele, de ràdio, de música. Va entomar amb humor, ironia i sarcasme tot el patiment que li va tocar viure els últims anys. Sabia que moltes coses que havia fet eren importants, sabia presumir-ne amb la justa precaució i noble discreció. Ha acceptat, també, els homenatges i tributs que li han fet. No li vaig preguntar mai directament si creia que eren merescuts. M’hauria respost amb sinceritat, n’estic convençut. “Gràcies, Toni. Com estàs tu? Tot bé? Vols una copa?”
