Milly Alcock i Emily Carey: «‘La casa del dragón’ és, en essència, una història de pares disfuncionals»
Actrius de ‘La casa del dragón’
Nova YorkHan sigut l’àncora dels primers episodis d'una de les sèries més importants de la televisió, però Milly Alcock i Emily Carey no tenen ni idea del que faran a continuació, inclòs si tornaran o no a la preqüela de Joc de trons, La casa dragón, en forma de flash-backs o d'una altra manera. "Ni tan sols sé què faré demà", diu Alcock. "Ni tan sols sé què soparé!", afegeix Carey.
Les dues actrius no semblen tenir gaires plans després d’haver donat vida a dos dels personatges principals de La casa del dragón: la princesa Rhaenyra Targaryen (Alcock), hereva del Tron de Ferro de Ponent, i la reina Alicent Hightower (Carey), que espera que la seva descendència algun dia usurpi el poder a qui va ser la seva millor amiga. El cinquè episodi de la temporada va ser el final del seu mandat; un salt de temps narratiu ha fet que Emma D'Arcy prengui el relleu com la Rhaenyra i Olivia Cooke com l’Alicent. Per a Alcock i Carey, és un moment d'incertesa.
"L’Emily i jo hem tingut aquesta conversa avui", explica Alcock, de 22 anys, durant una entrevista telefònica des de Londres. "Estàvem com «No sé què [diu una paraulota] faré ara mateix». No paro de caminar amunt i avall". "La Milly camina i jo m’assec i jugo a Lego, aquest és el nostre estat d’ànim", afegeix Carey, de 19 anys. "Aquest és el nostre estat d’ànim", repeteix Alcock.
Igual que els personatges que interpreten, aquestes actrius han aguantat una gran càrrega sobre les espatlles en una edat molt jove. Han sigut components crucials d’una producció de gran pressupost de la HBO que busca que els fans de Joc de trons, que va ser un gran fenomen popular, es tornin a aplegar per seguir una preqüela ambientada 175 anys abans que Daenerys Targaryen ni tan sols fos concebuda. L’aposta ha donat dividends, i les habilitats d'Alcock i Carey per representar la complexa relació dels seus personatges han sigut clau per a l'èxit de la ficció. Què faran a partir d’ara? Alcock i Carey també s’ho pregunten.
Vosaltres dues heu sigut essencials en els primers cinc episodis de l'spin-off de la sèrie més gran de la història de la HBO, que ja és un gran èxit per si mateix. Com han canviat les vostres vides?
— Milly Alcock: Hi ha hagut una gran sensació de terror, de por, d'emoció. Però també hem experimentat la tranquil·litat de sentir la seguretat que l’Em i jo podríem fer aquesta feina la resta de les nostres vides. Això és una cosa amb què somia qualsevol actor: tenir la sensació que no tot s'esfondrarà sota teu.
— Emily Carey:És estrany ser reconegut. Per a mi això és el principal aspecte que ha canviat: passar de poder-me barrejar a ser vista.
Fonamentalment, la història de la sèrie depèn de la Rhaenyra i l’Alicent. Com va impactar la relació d’elles dues en vosaltres com a actrius?
— E.C.: Tenim molta sort perquè ens portem bé a la vida real, així que la química va venir de manera molt orgànica. Som molt com els nostres personatges.
— M.A.: Som molt semblants.
— E.C.: Jo tinc una personalitat molt tipus A, soc molt ansiosa i molt obedient. Segueixo les regles. La Mil s'assembla molt més a la Rhaenyra en aquest sentit. [Totes dues riuen.] Però veig la Milly com una germana gran, que és diferent del que els personatges són en la pantalla. Així i tot, aquesta proximitat que veus entre la Rhaenyra i l’Alicent és sens dubte un reflex de nosaltres en la vida real.
— M.A.: L’Em i jo hem passat per una experiència molt semblant a la que viuen els nostres personatges: totes dues ens vam llançar de cap a aquests dos papers tan importants, i quan els vam aconseguir, no sabíem com reaccionar. Som dues dones molt joves que no hem fet grans projectes fins ara, en un entorn ple d'homes i havent d'estar a l'altura d'aquesta oportunitat. Ens vam veure obligades a aferrar-nos l'una a l'altra per sobreviure.
— E.C.: I no ens hem deixat anar.
— M.A.: Déu meu, no. I no ho farem.
La sèrie també és una història sobre famílies.
— M.A.: En essència és una història sobre pares disfuncionals, un tema que em toca de prop.
— E.C.: Igualment. Ho he experimentat.
Un dels temes centrals de l'espectacle –l'autonomia de les dones sobre el seu propi cos i el seu futur– ha esdevingut especialment rellevant després que el Suprem dels Estats Units anul·lés el dret federal a l’avortament.
— E.C.: Crec que això és el que fa que la sèrie sigui interessant i ressoni en els espectadors. És molt més que dracs i fantasia. Parla de temes importants i reals i les trames reflecteixen el món en què vivim.
— M.A.: Explora el trauma que aquestes dues dones viuen dins d'aquest món, enfrontades al patriarcat i a la misogínia interioritzada. Aquestes dones han estat forçades a enfrontar-se l'una a l'altra per les decisions dels homes. La ironia és que a les xarxes socials la gent diu: "Ai, no vull dir adeu a la Milly per l'Emma [D'Arcy, que interpreta la Rhaenyra adulta]", o comparen l'Em amb la Liv [Cooke, que interpreta l'Alicent adulta]! Això és del que va la sèrie, i la gent continua fent-ho! Així que és bastant intel·ligent.
¿Heu treballat gaire amb l'Emma i l'Olivia?
— M.A.: Gens ni mica. Zero.
Això és interessant
— M.A.: Ho sé [riu].
Per tant, deveu tenir curiositat per saber com evolucionaran els personatges sense vosaltres.
— E.C.: La veritat és que estic bastant intrigada. Ni tan sols hem llegit els guions dels capítols en què no sortim, així que sabem molt poc sobre què passa un cop nosaltres hem marxat.
— M.A.: No ens els van donar. Els vaig demanar moltíssim i em deien: "No, no els pots tenir". Estaré impacient perquè tinc moltes ganes de saber què passa.
Com us sentiu després de lliurar les regnes de la Rhaenyra i l'Alicent a noves actrius?
— M.A.: Estic molt emocionada per veure què farà l'Emma amb la Rhaenyra. Jo no podia interpretar-la d’adulta perquè no he experimentat les etapes de vida que sí que ha viscut l’Emma. Així que estic molt encuriosida per veure com ho farà.
— E.C.:M'agrada molt com ho has explicat, Mil, perquè és molt cert. Quan la gent em pregunta: "¿T'agradaria haver continuat amb el personatge?", sempre dic: "No ho sé". Crec que no estic preparada per fer-ho. Però seré sincera: és estrany lliurar un personatge tan personal a una altra actriu. Com a actors, posem molt de nosaltres mateixos en la gent que interpretem. Així que és estrany haver de deixar la història a algú altre a mig camí. Al mateix temps, no sento que sigui un personatge que estigui inacabat perquè està en mans de l’Olivia, que és meravellosa, òbviament. Serà genial, i estrany, veure la sèrie com a espectadora i no criticar les nostres pròpies actuacions. Podrem apreciar la sèrie simplement pel que és.
¿Creieu que hi ha una tensió romàntica o sexual sublimada entre la Rhaenyra i l’Alicent?
— E.C.: Com a persona queer que soc, quan vaig llegir el guió hi vaig trobar un subtext amb el qual em va semblar que podia jugar. Dit això, no crec que Ryan Condal [creador i showrunner] volgués escriure un drama sàfic. Si els espectadors el volen veure, poden. Si volen fingir que no hi és, també ho poden fer. El cas és que aquestes noies no saben què vol dir platònic o romàntic, siguin les paraules o els mateixos sentiments. Només hi ha una proximitat entre dues dones joves que no es pot verbalitzar, sobretot en el món on viuen. No crec que entenguin completament els seus sentiments; només és un amor que ho consumeix tot. Jo hi vaig llegir una gelosia subjacent, sobretot al final de l'episodi 4. És una escena en què som en un banc, i és la primera vegada que veiem que aquestes dues dones reconnecten després de perdre la proximitat que tenien. Recordo que en l'assaig de l'escena, vam dir: "¿Tu no has sentit com si s’anessin a fer un petó?"
— M.A.: I vaig dir: "Sí!"
— E.C.: Sí, semblava que anaven a fer-se un petó. Va ser realment estrany. No hem fet res en especial per fer-les lesbianes, no hem forçat res. Tot va sortir natural. Com he dit, és fàcil ignorar-ho si aquesta idea no t’agrada. Però si dones suport a aquesta visió i vols que la història sigui més punyent, tria veure la història queer.
Copyright The New York Times