Cada vegada que es promocionava un nou capítol de Tor, TV3 anunciava en pantalla: Líders en crònica negra. No és precisament un gènere que sigui gaire meritori en una televisió pública, però la nova sèrie de Carles Porta ha sabut elevar el true crime que fins ara representava Crims. Tor no ha acabat sent el que semblava al principi. Ens imaginàvem una investigació sobre un assassinat i, al final, el mort semblava l’excusa per explicar una altra història molt més sorprenent. La sèrie s’ha convertit en un repertori de personatges inquietants i marginals. Tor ha esdevingut una muntanya plena de misteris més enllà de les disputes entre veïns per la propietat del territori. I Carles Porta, més que un narrador, ha fet el paper d’un protagonista emblemàtic, i la resta dels personatges semblaven necessitar-lo per fer més gran la seva llegenda, com si allò donés sentit a les seves vides.
La gran decepció (que ja es veia a venir) ha sigut que després de l’eterna pregunta de qui va matar Sansa ens hem quedat sense resposta. Ni tan sols una insinuació. Tampoc un posicionament del màxim expert. El crim ha servit per exposar un catàleg de sospitosos grotesc i inaudit. Mai havien aparegut tants personatges marginals en un espai de TV3, en una mena de festival a mig camí entre la morbositat i la comèdia. Ens els han presentat a tots progressivament, en un crescendo rocambolesc. Tor és el nostre Tiger King de Netflix, una sèrie que semblava un documental sobre tigres en captivitat i s’acabava convertint en un aparador freak amb tots els personatges confrontats.
L’escena del dinar en un restaurant amb els primers acusats absolts, la Marli Pinto i el Josep Mont, acompanyats d’uns suposats cosins portuguesos, tots borratxos i amb un discurs erràtic, on el mateix Porta admetia haver begut massa, era télé vérité. Un experiment límit a la tele pública. Hi havia instants en què Porta semblava deixar les regnes de la gravació als personatges per veure on el duien. Els hippies de la muntanya han esdevingut un tractat sorprenent de supervivència humana on l’espectador podia comprovar l’abans i l’ara de cada individu. Tot el que tenia de sòrdid, ho tenia també d’hipnòtic i provocador. Però tot plegat hauria sigut força insostenible sense un relat audiovisual més ambiciós per consolidar tota la narració: l’ambientació, el muntatge musical, l’audàcia en l’edició, l’ús de la simbologia o el recurs de les maquetes i les miniatures per potenciar el clima emocional han demostrat una exigència cinematogràfica.
En la magnífica entrevista que li va fer Albert Om a Carles Porta després del darrer capítol, va sorprendre que el periodista revelés que més d’un testimoni li havia admès que havia matat Sansa. Incomprensible que aquestes confessions no s’hagin inclòs en la sèrie amb el context necessari. Om no li va fer una entrevista per adular-lo, sinó per traslladar aspectes que han generat interrogants a l’espectador. Va demanar-li per la sensació d’aquesta història interminable, pel fet d’apropiar-se-la en primera persona i per la manca d’una resolució criminal. L’excusa de Porta que el públic ha de fer de jurat popular és feble: en un judici hi ha un acusat i a Tor ens fan escollir el culpable, havent de jugar a una mena de Cluedo rural sense solució final.
