Cap a una electrònica menys insostenible

La gran quantitat de telèfons mòbils perfectament funcionals que dormen oblidats al fons dels calaixos de les nostres llars, però també les imatges d’immensos abocadors de deixalles electròniques, la gran majoria en països del Tercer Món, són el testimoni, per una banda, de la nostra irresponsabilitat com a consumidors i, per l’altra, del poc interès que la indústria ha tingut fins ara en la producció d’aparells pensats per durar.

Afortunadament, comencen a guanyar pes les iniciatives que pretenen donar una segona o tercera vida als dispositius electrònics. La demanda existeix: segons la consultora Counterpoint Research, les vendes dels smartphones anomenats recondicionats van augmentar l’any passat al món un 15% respecte al 2020, de manera que es va més que triplicar el creixement del mercat d’aparells nous. Val a dir que l’increment va ser especialment significatiu en regions com l'Amèrica Llatina (29%) i l'Índia (25%), cosa que indica on tendeixen a acabar els aparells que aquí ja no volem. Però l’augment a Europa, d'un 10%, tampoc va ser gens menyspreable. 

Una part dels mòbils recondicionats són recollits per les mateixes marques, com Apple i Samsung, que els accepten com a pagament inicial en la compra d’alguns models nous. Els que ja no es poden aprofitar es trituren per reciclar-ne els materials: Apple presumeix en el seu informe mediambiental més recent d’un 18% de reaprofitament en el conjunt dels seus productes, inclosos l’or, el tungstè, el cobalt i altres metalls rars, i un 59% d’alumini reciclat en els aparells nous. La resta es processen per revendre’ls. 

Però també hi ha terceres empreses especialitzades en el recondicionament de telèfons i tauletes. A Saint-Mathieu-de-Tréviers, prop de Montpeller, l’empresa Smaaart té una planta de 3.300 metres quadrats on rep aparells procedents de renovacions del parc mòbil d’empreses, de les recompres de terminals que operadores com Orange i SFR fan als seus abonats, i dels particulars que els hi venen directament. Després de comprovar que són de procedència legal i d’esborrar-ne les dades, verifiquen l’estat de la bateria, els passen per un cicle de proves de 58 punts funcionals, reparen o substitueixen tot allò que calgui, els afegeixen cable, carregador i auriculars nous, els assignen una categoria d’estat estètic entre tres possibles (els de la quarta es desmunten per treure’n peces de recanvi) i els tornen a posar a la venda en grans superfícies com Léclerc o directament a la web a un preu amb una rebaixa del 30% al 50% respecte a l’original. No és gaire diferent del que pot costar un mòbil de segona mà en pàgines com Wallapop o Mil Anuncios, però hi ha una gran diferència: Smaaart dona 24 mesos de garantia. Jacquéline Pistoulet, responsable de l'empresa per al mercat espanyol, explica a l’ARA que el 19% dels mòbils que es venguin d’aquí dos o tres anys ja no seran nous, sinó de segona mà. 

Dret a reparar

Els governs de les dues bandes de l’Atlàntic pressionen cada vegada més els fabricants d’electrònica per tal que els seus productes siguin més fàcils de reparar. El mes passat Brussel·les va aprovar una directiva en aquest sentit que hauria d’entrar en vigor abans que acabi l’any. Preveient aquesta nova obligació legal, les marques ja han començat a actuar: tant Apple com Samsung i Google han posat en marxa programes del que anomenen autoreparació. En comptes d’haver de portar el telèfon que no funciona als serveis autoritzats de la marca, aquesta proporciona els manuals, les eines i els recanvis tant a tallers independents com directament als consumidors. Ara com ara, aquests programes funcionen només als EUA, però si més no Apple assegura que ampliarà el seu programa a Europa. Encara està per veure si el consumidor obté un veritable estalvi respecte a la reparació oficial, i no hi ha dades fiables sobre la proporció de desastres que usuaris amb més bona intenció que traça han acabat perpetrant, però tot és començar. Tant Samsung com Google s’han aliat per als seus programes amb l’empresa iFixIt d’eines i manuals de reparació.

Modularitat

Fins ara, la gran majoria dels dispositius electrònics no estan fets per ser desmuntats, i molt menys perquè puguem canviar-los algun component per una versió més potent o completa. En el cas dels smartphones, hi ha una excepció: l’empresa holandesa Fairphone ja va per la quarta generació de telèfons modulars, dissenyats de manera que el seu propietari pugui canviar-los fàcilment la bateria, la carcassa, les càmeres, la pantalla i altres components que pot comprar a la web de la marca. 

Els anys d’experiència permeten assegurar que amb l’actual Fairphone 4 (579 €, compatible amb 5G) no es repetirà la manca de previsió que va fer que no disposés de recanvis per al model Fairphone 2. Tot i això, aquell model de fa set anys acaba de rebre l’actualització al sistema Android 10 i ha igualat així la tradicional longevitat d’Apple en matèria de programari, un dels motius pels quals els mòbils d’Apple es cotitzen tan bé al mercat de segona mà. 

Les propostes de modularitat no són exclusives dels telèfons mòbils. Marques com Dell, Lenovo, Acer i Asus ofereixen ordinadors portàtils que faciliten la substitució del disc dur o la memòria RAM per ampliar-ne la capacitat, però el processador no es pot canviar. En canvi, l’interès renovat dels consumidors per posar al dia els aparells que ja tenen en comptes de comprar-ne un de nou ha fet viables aparells com el portàtil Framework, d'aspecte comparable a molts models amb Windows –tot i que es pot demanar sense sistema operatiu–, que a més dels components mencionats i d’altres com els ports de connexió, també permet canviar-ne fàcilment altres de més troncals com la pantalla, el teclat o la placa base amb el seu processador. D’origen nord-americà, aquí encara no es ven, però a França es pot comprar a partir de 900 euros. No és barat, però si ha de durar més pot acabar compensant.