Malgrat l'estat d'incertesa en què viu submergida la cultura, Candela Peña (Gavà, 1973) engega el 2021 amb bones notícies professionals: és candidata al Goya a la millor actriu per La boda de Rosa i estrena la segona temporada de Hierro, que arriba a Movistar+ el 19 de febrer. L'actriu, que a la sèrie interpreta una jutge destinada a l'illa canària d'El Hierro, assegura que està en un bon moment, però adverteix que està preparada per fer front a les males èpoques, que ja ha superat en més d'una ocasió.
Hierro va ser un dels èxits de la temporada passada, com vau encarar la segona temporada?
— Jo no em plantejo l’èxit com el plantegeu vosaltres, sinó com una actriu que mai havia fet televisió i que de sobte va rebre una trucada de Movistar per fer la primera protagonista femenina de la plataforma. Que això funcionés tan bé i Hierro es convertís en la sèrie més vista de la plataforma m’omple d’orgull. En aquesta segona temporada només han passat dos mesos respecte l’anterior i la jutge segueix sent igual d’incòmoda per al sistema, però ara està més sola, més enfadada i tot li sembla més injust.
Sembla impossible imaginar-se el personatge de Candela Montes interpretat per una altra actriu…
— Doncs t’haig de dir que jo no era la primera opció ni per als gallecs [els creadors, Pepe i Jorge Coira], que volien una actriu més jove per fer d'una jutge acabada de sortir de la carrera, ni per a Movistar, que en volien una de més gran. Jo no era ni una cosa ni l'altra però algú va llançar el meu nom a la taula. Jo estava absolutament a boxs i gràcies al fet que algú va dir el meu nom em van posar a la palestra. Sé el que és estar amb la marea més alta i també amb la més baixa: he estat a totes dues i sé que tornaré a estar-ho, no em fa por.
Actualment és més fàcil trobar bons personatges femenins a la televisió que al cine?
— De personatges femenins en trobes a gairebé tot arreu, de personatges femenins bons gairebé enlloc. Jo estic en una edat en què s’ha d’anar amb compte, per això he sigut tan pesada amb la jutge Montes. A les dones, per norma general, ens escriuen, ens produeixen i ens dirigeixen els homes i en l’imaginari masculí desapareixem quan deixem de ser vedellets i visualment desitjables. A partir dels 40, per a l’imaginari dels senyors, no estàs a l’altura del que ells volen i t’escriuen més enfadada, més malalta, més putejada. Em sembla superinjust perquè a partir dels 40 és quan saps de què va gairebé tot. Per això crec que és una bona edat perquè comencem a escriure nosaltres, les dones, i per això he fet el guió d'una sèrie que es dirà Puerto y Camino.
Són històries de diferents dones?
— Les protagonistes són dones que han renunciat a una certa vida més convencional per ser altes directives en premsa: una és periodista esportiva i l’altra dirigeix una revista femenina. Tot i així, s’adonen que aquesta vida no els garanteix la felicitat. Les protagonistes serem jo i Pilar Castro, però ens falta plataforma i estem picant portes a tot arreu.
Et cansa que qualifiquin els teus personatges de forts?
— Absolutament. Però també em cansa que la premsa aneu al vostre rotllo i moltes vegades no ens ajudeu. Què vol dir "És una dona forta"? No ho entenc. La meva mare va créixer en una família de 14 germans, i la seva mare, que era molt masclista, no deixava parlar les noies. En canvi a casa meva m’han deixat parlar sempre, se m’ha donat veu. L’únic que faig és donar la meva opinió, i en la societat que vivim donar la teva opinió és sinònim de ser problemàtica. I no: donar la teva opinió és sinònim de donar la teva opinió, simplement. Jo no dic que la meva opinió valgui una merda, si soc una actriu, una eina per explicar la història d'algú altre! No soc problemàtica, no soc forta, et diria que soc més propensa a la submissió que una altra cosa.
La gent es construeix una imatge de tu que potser està allunyada de la realitat...
— No, la construïu vosaltres, perquè la gent no em coneix. Un senyor de Sòria de què em coneix? Ell només sap el que ha llegit als mitjans. És la vostra responsabilitat i jo no puc anar porta per porta, com si fos El xou de Truman, per explicar com soc, perquè a ningú li importa. Només soc una actriu i no vull ser una altra cosa. Reclamo que em donin portades de revistes femenines perquè vull parlar de la dona normal, de les persones amb ofici que hi posen ganes i esforç. Donem valor això, però per les noies dels entorns rurals: que obrin una revista i vegin que es valora l'esforç. No us inventeu merdes de fortes i fluixes. Hem de ser responsables de la societat que volem, i sobretot les ties. La primera dona que em va entrevistar per Hierro em va dir "Hauries d'estar contenta que a la teva edat i amb les teves condicions Movistar et doni una protagonista". Era una dona! I jo em volia morir.
No m'estranya...
— Aquestes dones són les que dirigeixen les revistes femenines i no donen espai a les dones amb talent perquè el donen a la bellesa. Que no m'expliquin romanços! Tots veiem el que hi ha però ningú ho vol dir perquè vivim instal·lats en un quedar bé que no capto. Què no veieu que hi ha pandèmies mundials? És el moment de dir-nos les veritats.
Tu sempre has parlat molt clar dels alts i baixos de la professió. La precarietat s’ha fet més evident amb la pandèmia?
— En el meu ofici, lamentablement, només treballen el 8% dels actors, però, d'altra banda, és un dels oficis –el dels intèrprets, cantants, escriptors, músics– que més bé han fet durant la pandèmia. La cultura us ha acompanyat moltíssim i us necessitem més que mai sense prejudicis. Que ens doneu suport, que siguem equip, perquè al final la gent que mira les pel·lícules i les sèries, o escolta les cançons, tanca el cercle creatiu. La cultura t’acompanyarà tota la vida. Jo soc la filla dels del bar del cine i et dic que a mi aquelles històries em van salvar la vida perquè a casa meva no teníem tele. Jo l’únic que he volgut ser tota la vida és la que sortia a la pantalla.
