Per què sí que cal parlar d'Eduardo Inda

Un dels comentaris recurrents d'alguns lectors quan per aquesta secció hi passegen personatges com Eduardo Inda és que no val la pena entretenir-se amb uns individus de credibilitat nul·la. Però és que l'assumpte –o el drama més aviat– és que la vergonya professional que provoquen no impedeix que tinguin una capacitat d'influència molt elevada. Se'ls convida a tertúlies televisives de gran audiència perquè tensen l'ambient amb les seves provocacions. I es retroalimenta un mitjà com OK Diario, que, de manipulació en manipulació, suma uns 20 milions d'usuaris mensuals cada mes.

El mateix diria per quan parlo d'esguerros situats molt a la perifèria, com ara Alerta Digital o Periodista Digital. Al llarg de nou anys de firmar aquesta columna, he vist amb astorament com els plantejaments ultres que llegia en aquests pamflets anaven corcant el debat progressivament. Alguns diaris de l'establishment han adoptat parts substancials d'aquest discurs, Vox s'ha convertit en una preocupant amenaça i fins i tot el PP, acomplexat, ha acabat incorporant no pas pocs preceptes del credo d'extrema dreta per por de perdre espai electoral. Això no ha passat pas perquè aquests mitjans hagin tingut una influència enorme, però segur que hi han contribuït en alguna mesura. I, en tot cas, són un bon lloc on observar quines idees –per tòxiques que siguin– estan forjant-se un camí per conquerir una posició central de l'arena pública.

Una de les voluntats del Pareu màquines és anar aixecant crònica de la topada de relats que protagonitzen Catalunya i Espanya. D'aquí estant, alguns dels mitjans que he esmentat poden semblar pintorescos, mig de broma. Però han demostrat ser eficaços a l'hora d'impulsar la seva agenda. La seva agenda que és sempre la d'algú altre, esclar.