Cal un estàndard internacional per protegir periodistes

Pèssim any per als reporters: 94 han perdut la vida en exercici de la seva feina, i el conflicte entre Israel i Hamàs té el lamentable honor de ser el que més víctimes ha causat entre la professió com a mínim en els últims 30 anys, que és quan la International Federation of Journalists va començar a elaborar els seus recomptes. Fa un any van morir 67 periodistes –i era l’any d’Ucraïna– i en tot el 2021 les morts van ser la meitat que enguany: 47.

El president de l’entitat demana un nou estàndard global per a la protecció dels professionals. Això d’imposar regles a la guerra sempre té alguna cosa d’absurda –al capdavall, es tracta de destruir i eliminar l’altre–, però és obvi que com més protocols s’escriguin, i es facin complir, més es podran resoldre els conflictes amb el peatge més baix possible de morts civils, sabent que mai seran zero, ja que són un element inherent del càstig militar. En el cas dels periodistes, cal afegir que no es tracta de demanar-ho per qüestions de gremialisme o corporativista. Protegir els periodistes és una mesura bàsica per augmentar les garanties per al conjunt de la població. Les morts impunes seguiran succeint, però com a mínim hi haurà qui les registri i les mostri al món, perquè aleshores s’activi la cadena de reaccions i contrareaccions. La indignació informada, malgrat tot, té encara avui algun pes en l’equació sinistra que mou la guerra i l’armament. La desinformació ha estat un mal en temps de guerra des de l’inici dels temps, però mai havien circulat tantes manipulacions amb esteroides. La feina dels periodistes és essencial, per exemple, per establir qui ha bombardejat un hospital. I al costat d’aquest protocol de protecció, l’altra amenaça: la precarització, que ha fet aprimar les mesures de seguretat amb què treballa la professió arreu del món.