¿Cal dir-ne mentides, de les mentides de Trump?

BarcelonaLa NBC va fer, poc abans d'acabar l'any, un episodi especial del seu programa 'Meet the press', dedicat al president Trump, que assumirà el càrrec aquest mes de gener. Un dels convidats era Gerard Baker, director del 'Wall Street Journal'. Debatien sobre la tendència del magnat a escampar falsedats clamoroses i el presentador va adreçar-li una pregunta crucial. ¿Els mitjans haurien de qualificar de mentida aquestes afirmacions que fa? La resposta de Baker és, al meu parer, preocupant: “Jo aniria amb molt de compte a fer servir la paraula 'mentida'. Perquè 'mentida' implica molt més que dir una cosa que no és certa, implica un intent deliberat d'enganyar”. La seva preferència seria “presentar els fets i que el lector arribi a la conclusió”. I argumenta que si fas servir una paraula connotada com 'mentida' “corres el risc de semblar que no estàs sent objectiu”.

Em permeto de discrepar. El negoci del periodisme és, en essència, el de dir les coses pel seu nom. Si acceptem que una declaració és mentida el que hem de fer és qualificar-la com a tal. I la mera acumulació de falsedats en Trump descarta l'error accidental: aquí hi ha un menyspreu planificat contra la veritat, en favor de l'egomaníac relat propi. Perquè si presentem la informació que despulla una mentida, però després l'aigualim amb termes eufemístics i en diem “afirmació no sustentada pels fets”, aleshores sí que semblarà que no som objectius (assumint que l'objectivitat és, en realitat, una quimera o una il·lusió).

El 'Journal' no va donar suport explícit a Trump, però el va tractar prou amablement com perquè això generés malestar a la redacció. Les explicacions de Baker fan pensar que el diari econòmic de Murdock ja ha trobat la manera de no tenir el president americà enfrontat de cara. Però s'arrisca a pagar un preu important en credibilitat.