Diumenge al vespre, Telecinco ressuscitava Caiga quien caiga, un format humorístic que s’ha intentat reactivar en múltiples ocasions i en diverses cadenes sense l’èxit inicial. Aquesta vegada, l’actor Santi Millán té el rol de presentador principal, acompanyat de Lorena Castells i Pablo González, que lideren un exèrcit de reporters de carrer. Des dels primers minuts del programa es va fer evident que aquest tipus de resurreccions desemboquen en un zombi televisiu, sense ànima, que avança sense rumb. És una caricatura del que va ser, però sobretot, és un format caducat i superat. Aquest plantejament dels presentadors modernets i fatxendes que van de llestos i es pensen que són provocadors està passadíssim de moda.
L’any 1996, quan es va estrenar el format original amb Wyoming al capdavant, va estimular la tendència dels reporters irreverents que sabotejaven rodes de premsa i posaven els polítics en un compromís. Hi havia enginy i esperit innovador. En el seu moment, va ser disruptiu. Però també va provocar una allau d’imitacions que van acabar per destruir el mateix gènere i els residus del qual avui en dia encara ens hem d’empassar. Aquesta idea de triturar les notícies d’actualitat i fer-ne una lectura humorística està esbravada.
Aquest nou Caiga quien caiga no sap contra qui batalla perquè, en realitat, no vol lluitar contra ningú. Vol i dol, fent equilibris entre la dreta i l’esquerra, intentant que sembli que disparen contra tothom i no carreguen contra ningú. Santi Millán està sobreactuat interpretant un personatge amb ínfules de periodista justicier. El viatge a Los Angeles, amb la reportera intrèpida amb vestit negre i corbata posant el micròfon a gent que s’havia quedat sense casa, era d’un mal gust terrible rematat per l’acte heroic de regalar-li les ulleres de sol –símbol del programa– al xef José Andrés que estava repartint menjar. És d’una insensibilitat clamorosa. Això sí, després enviaven una abraçada a les víctimes de la dana fent gala d’una consciència social elevadíssima. El tractament informatiu dels temes que aborden és sensacionalista i demagògic. Obsessionats a crear alarma sobre el consum del fentanil a Espanya muntaven un reportatge en què, abans del treball d’investigació, ja tenien les conclusions extretes.
L’únic diferent i divertit va ser el reportatge del youtuber Carles Tamayo, massa espavilat i amb massa talent per perdre el temps en aquest programet sense substància. Tamayo, lluny d’adotzenar-se en la inèrcia imitadora de tots els reporters, va construir cinc minuts de relat on desmuntava els trucs i les narratives pròpies d’aquest tipus de televisió, sense prendre’s seriosament les pretensions del format. La seva investigació sobre l’estafa del lloro va ser divertida i curiosa, destapant tota la farsa que sol acompanyar aquest tipus de reportatges.
Caiga quien caiga no calia que tornés. Els seus últims espeternecs d’irreverència són d’una impostura tan buida que ni és incisiva ni és divertida. El zombi, ni mossega. Maldestre i previsible, només segueix el soroll.
