El dia de Sant Esteve, Andreu Buenafuente ens resumia el 2024 a TV3 amb un monòleg. És el tercer any consecutiu que la televisió pública fa aquest especial i, per tant, ja ho podem batejar de tradició. L’humorista s’hi troba còmode: és un format que domina, és agraït perquè té un objectiu molt definit i és lluït. I per a l’espectador, encara més. Va ser el programa més vist de Catalunya, amb més de 400.000 espectadors. El 24, emulant el títol de la pel·lícula El 47, la més vista en català del segle XXI, va comptar amb un cameo d’Eduard Fernández fent de xofer. Buenafuente va començar l’espectacle amb la seva filla i el va acabar amb la seva dona. Tot queda a casa. I va comptar amb la col·laboració especial i fugaç del seu amic Berto Romero per arrodonir el xou. Al monòleg li va costar arrencar. Donald Trump, la Copa Amèrica, Carlos Mazón i la DANA, el fitxatge de Mbappé, la carta de Pedro Sánchez, la guerra a Gaza, una mica de Pablo Motos i els disbarats d’Íker Jiménez i la dosi de Barça reglamentària. La Corona espanyola va ser el tema recurrent. Una paròdia amb IA de Casa (reial) en flames, la Bárbara Rey i les fotos robades i, per tancar el monòleg, una peculiar versió del Don Juan Tenoriu acompanyat de l’actriu Sílvia Abril. Joan Carles I s’ha convertit en la diana fàcil i, si bé en algun moment de la història va resultar provocador i valent fer-ne broma, a hores d'ara ja ha esdevingut una rutina humorística una mica tronada.
El resultat del monòleg va ser, sobretot, molt irregular. Els temes més elementals tenien rematades òbvies i molt tòpiques. Els guionistes tenien tot l’any per remenar, però El 24 va ser previsible, poc sorprenent, buscant l’aplaudiment fàcil i sense risc. Per sort, el públic incondicional del Teatre Victòria va ser agraït i generós. Però en el desenvolupament del monòleg es va fer palesa la diferència substancial que hi ha en el resultat quan el guió és impostat i artificial, descafeïnat, caient en la gracieta genèrica que podria fer qualsevol còmic i quan el text connecta amb una experiència més personal de Buenafuente i el seu tarannà. La conyeta de si Catalunya és un casino, per exemple, ni és gaire reeixida humorísticament ni marca, en cap cas, les diferències. Va fer curt. Però si Buenafuente imita Berto Romero, s'enriu de l’operació Gàbia amb la fugida de Puigdemont des de la fascinació d’un espectador o recorda la conversa entre la seva mare i la veïna el 23-F funciona molt bé. Si al mateix intèrpret li fa gràcia, si li surt de l’ànima, si connecta amb alguna sensació dins seu, amb la seva essència, aleshores surt la personalitat del protagonista i l’espectacle guanya en energia. Una perspectiva que serveix gairebé d’objectiu per afrontar el nou any: des de l’autenticitat tot flueix millor.
