Buenafuente, un antiheroi per a l’apocalipsi
Anys enrere, totes les televisions dedicaven temps, personal i energia a fer els seus resums de l’any. Eren la culminació del rigor informatiu, l’enginy o l’humor depenent de sobre què volia presumir cada cadena. Es promocionaven com un dels regals televisius per a l’audiència. No és un format senzill: requereix capacitat de condensació i la perspectiva que dona la veterania professional. Per als espectadors eren un exercici catàrtic per madurar l’actualitat. Però la tradició s’ha perdut. Ara, a tot arreu, es fan llistes de "els millors de l’any”, que és més ràpid, fàcil, barat i no compromet gaire.
Andreu Buenafuente, en canvi, s’ha erigit, per sort, en el salvador del format a TV3: “És només la segona edició, però, quan faig una cosa dues vegades, per mi ja és tradició”. Doncs benvingut sigui. I més si és en mans d’una de les estrelles més emblemàtiques. En el monòleg va parlar de les manifestacions a Ferraz, la crispació política, les guerres, la cancel·lació de Sálvame, del preu de l’oli... L’atzagaiada de Xavier Trias va inspirar el títol: Que ens bombin a tots. La frase perfecta per als temps apocalíptics que ens ha tocat viure.
El guió era desigual. El text va pecar d’alguns recursos passats de moda: “Ma mare em va trucar, perquè veu l’Ana Rosa, i em va dir que hi ha una dictadura”. La utilització de les mares com a representants de la ignorància i la ingenuïtat màxima està caducadíssima i cal que els guionistes trobin noves vies per incorporar la perplexitat sense recórrer a aquests estereotips. La paròdia de La vida de Borja era o molt justa o massa llarga. O tot alhora. En el moment de parlar del Barça, Buenafuente va caure en la trampa d’un guió digne de principiants, amb tots els tòpics més suats dels últims vint anys: Núñez, Van Gaal, Luz de Gas i Bartomeu. Hauria pogut fer els mateixos acudits en el resum de l’any del 2015 i els pot tornar a fer servir l’any que ve i el 2030.
Però en el guió també hi havia frases incisives que podien passar desapercebudes: “L’amnistia és com el Black Friday: t’ho venen com una oferta però primer t’han apujat el preu”. Buenafuente és la prova que l’humor de llarg recorregut no necessita ser ni transgressor, ni gamberro, ni jove, tres de les grans obsessions fallides de la televisió pública. El presentador és la prova que també es pot fer un bon espectacle des d’un tarannà progressista, amable i políticament correcte. Defuig l’arquetip de la fatxenderia i la impostura, dos recursos habituals dels homes monologuistes. Li funciona millor la naturalitat i la simpatia. El presentador desprèn veritat. El retrat que va fer de Rubiales feia més riure pel seu llenguatge corporal i les frases sense acabar que pel guió. És l’home normal que després de donar dues voltes a la maqueta del Camp Nou brandant un fulard, s’ofega quan ha de continuar. Buenafuente és l’antiheroi en qui ens podem emmirallar. I, amb els temps que corren, res més pertinent que un antiheroi per fer-nos el resum de l’any.