Bruno Oro: “L’encàrrec d’imitar Mas va ser el més difícil de la meva vida”

L’Hospitalet de LlobregatDijous, quatre de la tarda. Bruno Oro acaba de gravar, fent un esforç perquè no se li trenqués la veu, el seu últim gag al Polònia, el monòleg que tancarà l’emissió d’aquesta nit (21.55 h) del programa. Minuts després atén els periodistes a la sala de maquillatge, ja sense rastres d’Artur Mas a la cara però amb els nervis encara a flor de pell. I amb algunes metàfores marineres a punt.

Com estàs?

Emocionalment molt atabalat, una mica més i em trenco abans d’acabar el monòleg! La idea era anar-me transformant de Mas a Bruno i explicar que deixo el programa, i m’ha costat molt. Em pensava que no ho podria fer. Ara toca passar el dol.

Com és que has decidit plegar?

Perquè ja són deu anys, i hi ha una part esgotadora, sobretot pel que fa a caracterització. Tinc ganes de provar nous registres, de treballar la interpretació més lliure. Ningú no s’esperava que el Polònia durés tants anys! És un èxit que ens desborda a tots, i és meravellós, però a vegades un ha de saber baixar del vaixell en el moment oportú.

¿De debò ha sigut una casualitat que tu i Artur Mas pleguéssiu alhora?

Ha sigut una carambola absoluta que ens ha regalat el destí. Jo tenia previst plegar feia uns mesos, però vam decidir allargar-ho per les eleccions del 27-S, i havíem fixat el primer programa després de Reis com l’últim. I ha coincidit. Ha sigut increïble, però ha sigut real.

Com veus el Polònia sense el Bruno?

Igual, o millor. Hi ha uns actors joves que són boníssims! La força del Polònia és que l’equip de guió, que és brutal, i el d’actors estan molt cohesionats. Els guionistes coneixen molt bé els actors i la seva manera de treballar, i escriuen específicament per a cada actor i per com fa cada personatge. El Polònia és una nau que va sola, sense timoner.

En deu anys, la teva imitació d’Artur Mas ha canviat molt.

Ell ha evolucionat, s’ha institucionalitzat i des que va ser president ha canviat el discurs, fins a erigir-se en una figura gairebé messiànica del procés sobiranista. I, per tant, la imitació també ha anat evolucionant, fins fa ben poc: ara fa uns mesos li vaig treure un gest nou. Fins i tot després de deu anys encara hi ha coses noves que pots treure.

És una persona difícil d’imitar?

Molt! Va ser un encàrrec, i és el més difícil de la meva vida, sens dubte. Però també ha sigut molt gratificant, perquè hem aconseguit fer un personatge creïble: la imitació no és gaire exacta, però el personatge ha volat en paral·lel al polític i ha acabat trobant-hi molts punts de nexe.

Has acabat sentint afecte per Mas?

A còpia d’anys sempre s’acaba agafant carinyo als personatges, tot i que el bufó no ha d’oblidar mai la seva missió: enfotre’s de la cort!

I saps què en pensa ell?

Al principi crec que no li agradava gaire que l’imités, però al final diria que s’hi ha acostumat. Després de tants anys convivint-hi, crec que fins i tot li deu tenir un punt de carinyo!

De fet, segons com, el podeu haver fet entranyable per a molta gent, no?

Sí. L’altre dia algú em deia: “Fas que a la meva filla li caigui bé el Mas!”

De tots els personatges que has fet, en tens algun de preferit?

Jo diria Mas, Acebes, De la Vega, Matías Prats i Maruja Torres. He gaudit molt fent-los.