Si us va agradar Nada, la deliciosa sèrie argentina que relata les aventures domèstiques del crític gastronòmic Manuel Tamayo, també gaudireu amb El encargado (Movistar+), dels mateixos creadors, Mariano Cohn i Gastón Duprat. Aquesta vegada, el protagonista és el conserge d’una finca en un dels barris més benestants de Buenos Aires. És un edifici de luxe dels anys seixanta. L’Eliseo (interpretat per un sublim Guillermo Francella) és un treballador diligent que es desviu pels seus veïns les vint-i-quatre hores del dia. Però també és un manefla que té la comunitat controlada. La informació és poder per obtenir beneficis. Però l’Eliseo descobreix que el projecte per construir una piscina al terrat pot implicar el seu acomiadament. Els veïns han de votar: ¿piscina o conserge? El porter farà tot el possible per mantenir la feina. El encargado és una comèdia que retrata de manera meravellosa els estereotips de les classes més acomodades de Buenos Aires. Una psicòloga, una jubilada encantadora, un vell militar sota arrest domiciliari, un matrimoni progressista, un advocat, una arquitecta... Tots formen part d’aquest retaule divers que té, com a nexe, la figura del porter xafarder que s’infiltra en les seves vides i s’excedeix en les seves funcions.
La sèrie és una reflexió sobre la diferència d’estatus. Hi ha una mirada crítica sobre l’absència de valors, la hipocresia o l’egoisme de les classes més altes. Mentre que els veïns porten una vida folgada, per la planta baixa circulen operaris, missatgers, indigents, repartidors de menjar i, per descomptat, l’Eliseo i el seu ajudant Miguel. El encargado retrata també la cultura del suborn i la propineta, on el feix de bitllets enroscat a la butxaca apareix sovint per solucionar problemes i obtenir el que es desitja. La sèrie té el ritme de comèdia àgil, amb capítols de trenta minuts, però també té un puntet dramàtic. La soledat de l’Eliseo, que viu en una caseta al terrat, és el contrapès que ens pot fer tenir compassió del personatge. Amb tot, és un sociòpata que s’ha construït una imatge amabilíssima per guanyar-se la confiança dels seus veïns, però no té escrúpols i és un manipulador molt hàbil. A mesura que avanci la sèrie i es compliqui la situació de l’Eliseo per mantenir la feina, alguns episodis adquiriran un aire de thriller. En el seu magatzem subterrani, tancat amb pany i clau, hi ha creat el seu laboratori secret per confabular contra la comunitat. Fins i tot estèticament l’espai s’ajusta als búnquers dels psicòpates del cinema, amb parets plenes de fotografies i retalls de diaris units per un fil que connecta la trama.
Com a retrat de la idiosincràsia portenya, la sèrie és excel·lent. Però també funciona com a retrat universal de les misèries humanes. En el reduït espai d’un edifici hi ha xantatges, traïcions, infidelitats, espionatges, sabotatges, enganys, manipulacions, extorsions i robatoris. Tots els ingredients necessaris per construir un món addictiu no gaire diferent del que podria ser la vostra escala de veïns.
