Bòsnia, la llarga postguerra de Gervasio Sánchez

BarcelonaGervasio Sánchez és d’aquells periodistes que s’enganxen a les guerres que han cobert. Hi torna, per retrobar la gent que hi va conèixer i que protagonitza les seves fotografies. És el que ha fet a Álbum de posguerra, un documental que relata el seu reencontre amb els nens i adolescents, ara adults, que va conèixer cobrint el setge de Sarajevo, la capital de Bòsnia i Hercegovina, durant la guerra de la primera meitat dels anys 90. El film, produït per Lukimedia amb Stephanie von Lukovicz, s’estrena dimarts a Movistar Plus i dimecres als cinemes Girona. 

Vint-i-cinc anys després dels Acords de Dayton que van fer callar les bombes, però que també van avalar la partició ètnica de Bòsnia, aquelles criatures que van veure la seva infància robada per la guerra afronten infinitat de problemes en un país on l’atur, la manca d’oportunitats i la corrupció estan a l’ordre del dia.  

Mantenir el contacte

Sánchez ha viatjat desenes de vegades als Balcans des que es va acabar la guerra i ha estat tots aquests anys en contacte amb l'Edo, el nen que el va guiar per les runes de la Biblioteca Nacional, arrasada en un incendi després d’un bombardeig serbi el 1992, i al qual va retratar amb un braç enguixat que es va trencar un dia que s’hi va colar. Al documental, el periodista el retroba i coneix el seu fill, al qual l’home intenta donar tot el que ell no va tenir en la seva infantesa perduda. Altres protagonistes són contactats per Facebook amb l’ajuda d’un periodista de la televisió pública que va publicar les fotografies de Sánchez per mirar de localitzar-ne els protagonistes. I bona part de l’emocionant recerca passa directament davant els objectius de les càmeres.

“La guerra és pura foscor, un fracàs absolut amb conseqüències brutals que perduren molt en el temps, i jo necessito equilibrar-ho, contrarestar-ho amb altres moments, no quedar-me només amb la mort”, explica a l’ARA el periodista aragonès, que ha cobert conflictes arreu del món. D’aquí la seva necessitat de tornar, i de posar noms i rostres i “mostrar la gent del carrer, que explica molt millor les guerres que les declaracions pomposes de diplomàtics i responsables polítics”, diu Sánchez. El periodista reconeix que amb el documental també pretén rescabalar un deute: “Em vaig fer un nom en aquesta indústria amb la sang dels bosnians i el mínim que podia fer era esbrinar què se n’havia fet. Només saber que eren vius m’ha fet feliç”, diu. El treball també vol recordar que “les guerres no s’acaben quan es firma un tractat de pau ni quan ho diu la Wikipedia: trenta anys després, aquesta gent en continua patint les conseqüències. Ni ens podem imaginar què passarà amb els sirians, els afganesos o els eritreus que s’estan morint al Mediterrani central i que fugen de guerres molt més llargues".

"Entre el passat i un futur incert"

Alma Zigo-Kapidzija, llicenciada en turisme, era una nena de 7 anys quan el fotògraf aragonès la va enxampar jugant en un gronxador amb la seva germana un dia que un tanc de l’ONU s’havia posat al davant de casa seva. “És una de les poques fotografies que tinc de la meva infantesa, perquè no eren temps per fer-nos fotos”, explica per telèfon des de Sarajevo. Aleshores vivia amb la seva àvia perquè el seu pare era al front i la seva mare treballava sense descans com a infermera en un hospital de la capital. L’equip del documental la va poder localitzar i va proposar-li filmar la seva trobada amb el fotògraf. “És algú realment especial; és extraordinari que s’involucri d’aquesta manera”. Ara l'Alma s’ha quedat sense feina per la pandèmia i constata que Bòsnia “viu una lluita constant entre el passat i un futur incert, amb la gent jove intentant trobar un equilibri”. Lamenta que “és molt difícil trobar feina" i que les feines que hi ha "estan mal pagades i amb horaris molt llargs”. Malgrat haver crescut en una ciutat assetjada, no vol oblidar el passat. Quan la seva filla creixi li parlarà de la guerra: “La història és important per a nosaltres: li vull dir que ha de ser valenta i anar sempre endavant i que no jutgi la gent per la nacionalitat o el grup a què pertanyen”.

Airy Maragall, codirectora del documental, va viure a Sarajevo el 1996 com a cooperant i ara s’ha trobat una ciutat molt diferent. “Just després de la signatura dels acords de pau, Sarajevo estava físicament destruïda, però es va viure una explosió d’il·lusió, d’esperança, d’expectatives, i un desig col·lectiu de tirar endavant. Una ciutat destruïda i una gent esperançada. 25 anys després m’he trobat el negatiu de la fotografia: una ciutat on ja no hi ha contenidors creuats al carrer per protegir els vianants dels franctiradors, amb molta llum i molts colors als centres comercials, i totalment reconstruïda, però on la gent ja no té esperança”.