'Borgen': realitat, ficció o totes dues coses?

Sigui blau o vermell. D'aquí o d'allà. Quan preguntes a un polític català quina és la seva sèrie preferida, Borgen sempre brilla amb llum pròpia. L'ascens, la caiguda i la resurrecció de Birgitte Nyborg com a primera ministra de Dinamarca va ser la ficció més esmentada als qüestionaris entre els candidats a presidir la Generalitat en les eleccions de diumenge passat. I no és una elecció intranscendent. Creada per Adam Price i emesa entre el 2010 i el 2013, la sèrie danesa va saber traspassar un mur en la ficció política, entrant en l'esfera privada i reflectint amb credibilitat una professió sovint desconeguda quan s'apaguen els focus mediàtics.

La política en títols televisius té certa tradició de gènere sense ser una temàtica sobrerepresentada. Els bons resultats d'algunes produccions històriques, com la britànica Sí, ministre (1980) o la cèlebre El ala oeste de la Casa Blanca (1999), d'Aaron Sorkin, van mostrar que el dia a dia d'un polític podia interessar prou a l'audiència: aquestes ficcions, respectades i canòniques, van ser seguides amb devoció, tant per teleespectadors habituals com per persones vinculades al gremi. Funcionaven, però això no ha d'anar forçosament de bracet d'un compromís amb la realitat. ¿L'ecosistema polític de càrrecs, assessors i mitjans de comunicació és prou atractiu per interessar al gran públic i que alhora tingui un mínim de versemblança? "La realitat supera la ficció", explica entre somriures Eulàlia Reguant, diputada de la CUP al Parlament de Catalunya: "La política dona per fer sèries. De fet, n'hi ha que reflecteixen força bé la realitat actual; una és Barón negro, ficció francesa de la HBO".

Un dels motors de la política és que comparteix mecanismes de funcionament amb la gènesi de la ficció. El raonament és de Pep Prieto, crític televisiu i ex-cap de premsa del cap del grup parlamentari del PSC al Parlament: "Darrere de tota acció política hi ha la construcció d'un relat, d'uns protagonistes que tenen el focus principal de la narració i una mena de conclusions", explica. En aquest sentit, Borgen va utilitzar amb brillantor aquesta lògica i va sumar-hi l'anticipació: Un any després de l'estrena, Helle Thorning-Schmidt va ser la primera dona a ser investida primera ministra de Dinamarca. "El joc siamès entre realitat i ficció és continu en la ficció política", apunta el periodista Francesc Canosa.

No només predeia el futur, la seva gran virtut va ser la introducció d'aspectes poc explotats fins llavors: la conciliació, les conseqüències de l'esfera pública en la personal, les amistats i les traïcions o la relació amb els spin doctors. Una sèrie coral i polièdrica que ho ensenyava tot en comparació amb ficcions més estereotipades, d'aquí que, com diu Prieto, sigui "normal" que els polítics catalans l'adoptin com la sèrie oficial: "És la que veuen més semblant i creïble". En aquest sentit, la diputada de la CUP creu que Borgen donava una imatge del polític "humanitzada perquè és real: tenim vida i ens passen coses com a la Birgitte". Aquesta aproximació a la persona també la destaca Canosa: "Mostrava un cost personal molt gran per fer política, com el divorci, l'exposició familiar, les renúncies de la vida professional de la parella... N'havíem vist pinzellades en altres ficcions, però no amb tanta claredat com aquí".

Ni dolç ni amarg

Un altre punt destacat de Borgen era de cultura política, molt més semblant a la nostra que les seves homònimes nord-americanes. No era la mateixa realitat, però com a mínim ajudava a fer-nos-en una idea: "Reflectia coses reals –assegura Reguant– i, tot i que no era del tot versemblant traslladat aquí, reflexionava molt bé sobre com funciona el poder, i això sí que és absolutament extrapolable". El seu tractament del poder era un punt mitjà entre les lliçons morals edulcorants de la sèrie d'Aaron Sorkin i els maquiavèl·lics personatges de Kevin Spacey i Robin Wright a House of cards: "No era ni una cosa ni l'altra. Ni sucre, ni extrema negritud, i sí una fragmentació que no només és més veraç, sinó que tothom hi trobava el que li agrada. Com deia Mercè Rodoreda, la veritat és un mirall trencat, i aquí hi ha molts bocins en els quals fixar-se; el punt de vista humà i familiar de la primera ministra, els dels mitjans, els dels assessors, el de l'oposició...", explica Francesc Canosa. Precisament la relació entre polítics i spin doctors és un altre detall favorable a la sèrie danesa, que ensenyava una dependència entre les dues figures ben coneguda per Pep Prieto: "Estaven molt ben tractades perquè són realment així. Els assessors viuen en consulta permanent; això sí, cada dia volen assemblar-se més als que veuen a les sèries".

Tot i l'èxit de Borgen, de moment no sembla que a l'estat espanyol, i encara menys a una Catalunya amb un sector audiovisual en crisi, es plantegin fer una sèrie similar. La incursió més brillant en aquest sentit és Vota Juan, una paròdia sobre un polític aprofitat i parasitari. "Fer una sèrie sobre la política catalana és complicat, perquè estem en un moment de la història que no s'acaba mai", diu Pep Prieto. La realitat és que, en ple procés independentista, és possible que una ficció sobre el tema corri el risc de quedar desfasada en un tres i no res. No és l'únic impediment, i és que com explica la diputada Eulàlia Reguant, encara que pugui ser interessant fer ficció política en un moment de desafecció com el que estem vivint ara, "hi hi molta gent que si veiés com funciona la política d'avui encara se li allunyaria més".