Bones vibracions (i dos dubtes) sobre el nou Super3

A partir del que han mostrat d’avançament, i a l’espera de l’estrena del dia 10 d’octubre, les primeres vibracions del rellançament del Club Super3 són bones: es nota que hi ha un concepte potent al darrere, una visió moderna de la relació entre continguts i audiència i també pressupost, l’element imprescindible per dotar-se d’una oferta de qualitat. Es juga la carta de la proximitat i del territori, amb la qual cosa es compensa la dificultat d’accés a continguts globals amb la sensació de comunitat que aporta veure el teu propi país en pantalla. Al capdavall, el sentiment de pertinença és un dels motors de consum dels mitjans de comunicació de masses. A Catalunya n’hem dit “imaginari col·lectiu propi”, que era la manera d’expressar la voluntat de no ser assimilats per dues cultures amb un múscul demogràfic i econòmic potent com són les que s’expressen en espanyol i anglès.

El projecte pot posar el vist a totes les caselles: transmèdia, interactiu, social, inclusiu, empoderador... Però també val la pena assenyalar-ne algunes de les debilitats. La primera és de tipus econòmic. La Corporació s’ha tirat a la piscina doblant la despesa del Super3 sense tenir firmat un augment de l’aportació de la Generalitat. Cal suposar que, discretament, deuen haver rebut la promesa de trobar-hi aigua. Però el context no hi ajuda. I, sobretot, cal convertir aquesta partida en estructural. Són 15 milions anuals que han de formar part de la reserva protegida, perquè una televisió que no crea espectadors per sota està condemnada a perdre presència. No fer-ho és un bitllet exprés a la irrellevància.

El segon hàndicap a superar és d’ordre lingüístic. El castellà és una llengua que fa forat entre els joves. L’allau de contingut en espanyol a les xarxes i determinats estils de música han fet que els nois i noies la vegin com una eina versàtil i arrapada als temps. Si no volem tornar a aquells temps en què feia estrany, per falta de tradició, que els indis dels westerns parlessin català (però no pas castellà), el nou SX3 ha de ser molt conscient a l’hora d’impulsar un català genuí que, al mateix temps, els joves percebin útil. Que sigui un idioma per a l’humor, per a la rebel·lia, per a l’expressió de l’angst adolescent. TV3 no pot promoure un estàndard que estigui tremendament interferit. Ni tampoc un que soni a laboratori. No és pas fàcil trobar aquest punt finíssim del dial, en el cas del català. La nova fórmula promet molta participació dels espectadors i vol crear planter català. Però haurà de trobar mecanismes per polir el nivell lingüístic dels qui apareixen en pantalla, perquè el castellà no només conquereix àmbits, sinó que també actua per dissolució.