Betsy Túrnez: “És meravellós formar part d’alguna cosa de la qual ets fan”

REW

<<

Vorejava els 25 anys i ja havia conegut la cara més amable de la seva professió. I també la més ingrata. Betsy Túrnez sempre havia volgut ser actriu. No alçava un pam de terra i ja actuava per a la família, desitjosa de sentir-ne l’aplaudiment. Només tenia 16 anys quan es va matricular a l’escola d’interpretació Nancy Tuñón, avesada fins aleshores a tenir alumnes majors d’edat. Quatre anys d’estudis que li van servir per aprendre la tècnica i sobretot per conèixer-se a ella mateixa. Quan els va acabar, va fundar un grup amb alguns companys “per aprendre mentre treballava”, fins que va decidir fer el salt a Madrid a la recerca de projectes més grans. “Aquella època jo era castellanoparlant i vaig pensar que allà em seria més fàcil”.

I va cantar bingo. Dos mesos i mig després d’arribar-hi va aconseguir un paper fix en una sèrie diària, Calle Nueva. Un any seguit en antena. És lògic que pensés que ja tenia la catifa vermella parada. “I no”, diu enèrgica. El que va venir després va ser un telèfon mut “i un gran aprenentatge”: no donar res per fet. La història s’ha anat repetint al llarg de la seva carrera, amb etapes glorioses (com quan el gran director de càsting Luis San Narciso li va obrir les portes d’un munt de sèries de Globomedia, de Periodistas a El Comisario ) i llargues parades de patiment i feines alimentàries. En fa la millor lectura. “El fet de poder viure les dues cares de la moneda et permet experimentar tot tipus d’emocions, que és amb el que treballem els actors. Poder disposar de tot tipus d’emocions omple la meva cartera d’eines”.

PLAY

>

La Betsy està en un gran moment. Des de fora diries que ja no hi pot haver salt enrere, però ella no ha perdut la prudència. “Per això serveix fer-se gran”. Ara gaudeix del seu present, marcat per l’èxit de la sèrie Benvinguts a la família. La comèdia televisiva li ha permès entrar en un equip d’actors, directors i tècnics als quals admira profundament. “Després de veure el primer capítol vaig plorar de l’emoció. És meravellós poder formar part d’alguna cosa de la qual ets fan”, diu.

També està molt contenta perquè per fi se li han obert les portes de l’escena catalana, on només havia treballat en sales independents. “Jo no parava de preguntar a tothom com ho havia de fer per entrar-hi, però no hi havia manera perquè no es fan proves, o es fan només per invitació”, diu, satisfeta d’haver pogut trencar aquest mur. Dimarts va estrenar al Teatre Condal El fantasma de Canterville, on parla un català gairebé acadèmic. “El director, Josep Maria Mestres, és un obsés de la fonètica”, diu l’actriu.

Perfeccionista incansable, la Betsy ha estat fent classes particulars per millorar el seu nivell de català, que va començar a posar en pràctica quan, després de tres anys i mig a Madrid, va desfer camí per establir-se a Barcelona. “La tornada va ser dura”, confessa, però la publicitat i un àngel de la guarda particular, el realitzador Marc Crehuet, ( El rei borni i la sèrie de culte Pop ràpid ), la van ajudar a situar-se. “El Marc em va donar molta confiança perquè em va dir que volia comptar amb mi per a tots els seus projectes”.

FF

>>

Los descartados, la nova pel·lícula de Crehuet, és precisament un dels plans de la Betsy per al seu futur més pròxim. “Crec que la rodarem aquest any”, avança. Hi ha força tasques més a la safata de coses pendents. Una d’elles és una obra teatral dels Nico & Sunset, que han escrit un paper per a l’actriu i, d’alguna manera, han tingut molt a veure en la seva penetració en l’escena local. “Vam anar a fer una lectura de l’obra a Focus. Uns dies més tard em van trucar d’aquesta productora per proposar-me El fantasma de Canterville ”. A més té en previsió una sèrie i una pel·lícula, dels quals no vol parlar per prudència. Dos treballs audiovisuals que la portaran altre cop a Madrid, on li agrada seguir tenint un peu. “Hi ha molta gent d’aquí i d’allà amb la qual m’agradaria treballar. Per exemple amb els Javis, o amb Paco León. I m’interessa molt el que ha fet Eduardo Casanovas amb la pel·lícula Pieles. Són aquestes noves generacions que pugen fortíssimes”.

Túrnez té clar que el que vol per sobre de tot és treballar, sense importar-li gaire ni el suport ni el registre però, si pot ser, afrontant nous reptes i aprenentatges. Perquè aquesta gran còmica és també una gran actriu dramàtica, i vol seguir creixent en les dues direccions. “Als inicis de la meva carrera jo estava encaminada a ser la gracioseta còmica. Si hagués deixat que m’etiquetessin, això és el que seria avui”, diu. “Però jo he tingut molta cura a evitar-ho”, afirma. “M’encanta l’humor negre, m’encanta despertar una rialla. Però també m’encanta el drama. Crec que puc fer de tot”. u