La besàvia que enyora Franco

Divendres, a Antena 3, al programa Y ahora Sonsoles, van convidar una dona de 107 anys. Esperanza Cortiñas, veïna d’Ourense, visitava el programa en qualitat de centenària il·lustre, amb molt bona salut i ganes de viure. La presentadora Sonsoles Suárez ja va presentar l’entrevista amb aquella condescendència ridícula que anticipava un d’aquells moments terribles: quan algú tracta les persones grans com si fossin criatures.

Inscriu-te a la newsletter Sèries que t'abracenTotes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

I així va ser. L’entrevista va començar com solen arrencar totes les converses a persones centenàries a la televisió: preguntant-li què menjava. La prova indiscutible que tots som conscients que és la qualitat de l’alimentació la que determina la nostra longevitat. L’Esperanza va explicar que cada dia es prenia un cigaló de licor de cafè amb uns fruits secs i que no sopava mai “porque el corazón se queda más pequeño”. La dona, nascuda el 1916, havia treballat tota la vida netejant cases i ara la seva il·lusió era anar a ballar a la llar de jubilats i jugar a cartes amb les seves amigues. La tensió va arribar quan la presentadora li va preguntar si li quedava alguna cosa per fer. Aleshores l’Esperanza va expressar el seu anhel de viatjar a Nova York, però va dir que no tenia prou diners per fer-ho. “Pues la metemos en una maleta”, va dir de broma la seva filla que l’acompanyava. I l’Esperanza va fer una associació d’idees: “Sí, como ese de Barcelona, que le mandaron en una maleta pa’llá para que no supieran quién era... Y ahora está dando la tabarra a todos los españoles...” El comentari va desconcertar Sonsoles Suárez, però amb la insistència de la dona li va quedar claríssim: “¡Ah! ¡Me está hablando de Puigdemont!” I va riure veient la vehemència d’aquella senyora gran a l’hora de parlar de política. Per canviar de tema li va recordar els papes, els reis i els mandataris que havia vist passar, i al sentir el nom de Franco, l’Esperanza ho va tenir clar: “¡Así tendría que venir otro como él!” A l’Esperanza, la figura de Franco li semblava la solució als problemes d’avui dia: “Se están matando mujeres todos los días. ¿Pero esto qué es? ¡Antes no se veía esto!” La presentadora li va rebatre suaument la reivindicació: “Con Franco no había libertades y ahora hay libertades. ¡Con Franco usted no bailaba! [...] No podían votar las mujeres...” Però a l’Esperanza no la convencia: “¿Es mejor así, matando a mujeres y niños todos los días? ¿Esto está mejor? ¡Si viniera otro como él nos iba a traer al dedito a todos!” La filla de l’Esperanza intentava dissuadir la seva mare de continuar parlant fent-li copets al braç: “¡La vida es así, mamá!” I la presentadora va concloure: “Ella tiene su opinión. Lo ha vivido todo y se queda con Franco. Los demás, pues no”. L’Esperanza Cortiñas va trencar amb l’estereotip de la besàvia plena de tendresa i missatges de bonhomia fruit de la perspectiva i la saviesa que donen els anys. Demanava el retorn d’un dictador “que nos traiga al dedito a todos”. No seria estrany que d’aquí uns dies la veiéssim fent d’analista o de tertuliana en algun programa de la cadena.