'Baynana', el primer mitjà fet per refugiats, neix per trencar estereotips
El projecte, en castellà i àrab, pretén visibilitzar històries d'èxit i aportar informació veraç als nouvinguts
BarcelonaSovint, els periodistes intentem donar veu als qui no en tenen, però un equip de sirians refugiats a Madrid s’ha proposat fer un pas més: escriure una revista digital per parlar en nom seu. Així ha nascut el portal d’informació Baynana, que en àrab significa “entre nosaltres”. “Nosaltres som tots, no hi ha un 'ells' o 'els altres'", expliquen al portal.
“Els mitjans de comunicació a Espanya normalment parlen dels migrants i dels refugiats com si fossin criminals o víctimes. I nosaltres volem mostrar les històries d’èxit que veiem cada dia, i també parlar del que ens uneix”, explica en una videotrucada Muhammad Subat, un dels quatre membres de l’equip. Històries, publicades en àrab i en castellà, com la d’Ahraf Kachach, l'influencer barceloní que combat el racisme i la xenofòbia a YouTube, o l’organització de les mares de la Cañada Real de Madrid, que fan mans i mànigues per criar els fills en una barriada on fa sis mesos que no hi ha electricitat. “També volem facilitar informació útil i veraç per a la gent que com nosaltres ha arribat fa poc sense saber res del país i que no parla l’idioma”, afegeix.
I en un temps d’auge dels discursos d’odi, Baynana es planteja construir ponts, fixar-se en el que ens uneix: biografies dels jugadors marroquins de la Lliga, la música de Darawish que ens transporta al Mediterrani oriental o les arrels àrabs de l'alimentació mediterrània. Tampoc s’estan de seguir l’actualitat. Així, val la pena la seva mirada sobre l’última crisi migratòria de Ceuta. I no s’arronsen a l’hora d’abordar afers més espinosos, com el cas del periodista palestí Muath Hamed, que ha denunciat pressions i amenaces del Mossad, els serveis secrets israelians, en complicitat amb la Guàrdia Civil.
Com els seus companys de la redacció de Baynana, Subat va néixer a Daraa, la ciutat del sud de Síria on fa deu anys va esclatar la revolució contra Baixar al-Assad, i s’ha format com a periodista a la guerra: “Vam haver de marxar del país el 2018, quan l’exèrcit d’Al-Assad i les forces de Putin van ocupar la zona, perquè la nostra vida corria perill”. L’exèrcit de joves que van preferir agafar una càmera en comptes d'empunyar una arma en l’hermètica dictadura d’Al-Assad ha sigut clau per fer saber al món què passava a Síria.
Evacuació del Comitè per a la Protecció dels Periodistes
Una setantena de redactors, fotògrafs i activistes van poder fugir gràcies a un dispositiu d’evacuació coordinat pel Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ). Després d’un temps al nord de Síria, amenaçats pels bombardejos i els grups fonamentalistes, van continuar el periple fins a Turquia. Poc temps després el CPJ els va oferir buscar la seguretat a Europa, amb tres opcions: França, Alemanya o Espanya.
“Vaig triar Espanya perquè sabia que a França hi ha molts problemes de racisme i després de deu anys a Síria volia viure en pau… A més, tinc amics aquí i també soc fan del Barça”, explica Subat sense perdre el somriure. “De racisme n’hi ha a tot arreu, però ens hem trobat amb molt bona gent. Hem tingut sort”.
Sense conèixer el país ni parlar l’idioma, quatre dels informadors sirians que van ser acollits al principi del 2019 a Espanya aviat van començar a treballar en la revista. “Mai vam deixar de ser actius a les xarxes socials, volíem continuar explicant què passa a Síria i volíem continuar fent periodisme. Vam estar un temps dubtant si fer un canal de YouTube, però com que vam veure que no hi havia altres mitjans en castellà ni àrab vam optar per la revista”. El seu públic és la comunitat àrab d’Espanya, més enllà dels sirians, que són pocs per l’escàs interès que han tingut els successius governs de Madrid d’acollir la diàspora de la guerra més sagnant del segle XXI.
L’equip el completen Ayham al-Ghareeb, que va arribar de Síria amb la dona i els dos fills petits; Moussa al-Masri, que va haver de fugir d’Idlib assetjat entre els fanàtics i els bombardejos de l’aviació russa, i Okba Mohamed, de 22 anys. Amb el suport de la fundació Por la Causa han tirat endavant una campanya de mircofinançament per fer viable la revista: “És complicat ser refugiat, trobar feina i a més alimentar una revista”, reconeix el periodista sirià. Llançat el projecte, queda la cosa més difícil: aconseguir el finançament per fer-lo sostenible. Però els qui van tenir el valor de desafiar el règim de terror d’Al-Assad no es donaran fàcilment per vençuts. I el periodisme a casa nostra, que ara és casa seva, guanya una nova veu que es fa sentir.