La banca sempre guanya (i Mediaset i Atresmedia també)
55 i 85. Aquestes són les dues xifres que il·lustren, de la manera més crua, la capacitat de domini de Mediaset i Atresmedia sobre el panorama televisiu espanyol. I afegeixo de seguida: i català. Perquè TV3 és líder aquí, sí, però si sumem tota la cartera de canals de cadascú, aleshores la Corporació queda tercera, per darrere d'aquests dos grans conglomerats. 55 i 85. És a dir, 55% del total de l'audiència televisiva..., amb el qual aconsegueixen acaparar ni més ni menys que el 85% de la facturació publicitària. La resta de cadenes han de lluitar per les escorrialles.
La història de les privades està esglaonada d'ajudes que han acabat afavorint el seu abús de posició. L'última, aquesta mateixa setmana. ¿Recorden tot el soroll, tot el desgast, totes les amenaces de rebentar la legislatura, si no s'incloïen unes petites molles per al català, el basc i el gallec a la nova llei audiovisual? Doncs la setmana passada les propietàries de Telecinco i Antena 3 van aconseguir, en un tancar i obrir d'ulls, que canviés la definició de productora independent de manera que les seves empreses associades fossin considerades com a tal quan treballessin per a tercers. Les 600 productores realment independents s'enfilen per les parets, esclar.
En els últims anys, les dues empreses han vist també com es relaxaven les exigències de servei públic a què inicialment estaven obligades (i que de totes maneres mai van complir: se suposava que havien de tenir un cert grau de descentralització i plurilingüisme; en fi). Tot això ho han aconseguit plorant molt i bastint un relat victimista realment sorprenent, tenint en compte la catifa vermella que trepitgen des de fa molts anys. I és normal: Telecinco i Antena 3 són els dos mitjans més influents d'Espanya. Seria absurd pensar que no gestionen aquesta influència per aconseguir els beneficis de tipus industrial que persegueixin.
Qui vetlla, per tant, pels espectadors, o sigui, pels ciutadans? A la immensa majoria de països europeus hi ha un organisme independent que regula l'audiovisual. Però Spain is different, i aquí no hi ha un ens específic, sinó que la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència assumeix unes quantes atribucions. Per ser justos, cal dir que actua amb una independència encomiable, però en cap cas es pot comparar amb l'OfCom britànic, per posar l'exemple canònic. No deixa de ser una de les moltes mancances del sistema polític espanyol –insisteixo: anomalia a Europa– que té visos de perpetuar-se, ja que cap dels partits estatals té cap ganes de tocar el voraviu als dos gegants. Poques victòries tan cantades com la de Mediaset i Atresmedia.
