Quan tot és «'-azo'», al final res és «'-azo'»

Aquesta estima de determinada premsa espanyola pel sufix -azo deu ser efectiva, però a mi em recorda inevitablement a l'univers Mortadelo y Filemón, gràcies a àlbums com La máquina del cambiazo, Timazo al canto o ¡Tijeretazo! Un diari que hi té tirada és La Razón, que avui parla en portada d'"impuestazo" per parlar de l'impost que hauran de pagar algunes energètiques i la banca. Però se suposa que els lectors són beneficiaris d'aquesta mesura, ja que suposarà ingressar uns 7.000 milions d'euros a les arques públiques (i en teoria el govern controlarà que no siguin els usuaris els que acabin sufragant aquesta obligació tributària). El Mundo també s'hi mostra en contra, i titula pel càlcul (interessat, esclar) que n'ha fet el Banco Santander segons el qual l'impost es menjarà el benefici de fins a 50.000 milions de crèdit. A la primera pàgina d'El Economista en parlen en termes de "tribut rar", com si fos un personatge contrafet que cal mirar amb certa repulsa: bodyshaming fiscal en tota regla. I rebaixen les expectatives recaptatòries a només 3.500 milions d'euros.

També en les informacions sobre la baixada de l'atur ens trobem martingales estranyes. Hi ha una bona dada a celebrar: tant a Catalunya com a Espanya tenim uns nivells que no es veien des del 2008. Però El Mundo abans es deixaria tallar un braç –això sí: només l'esquerre– que donar una bona notícia econòmica mentre governi Sánchez, així que el titular és: "Dos ministres reconeixen ja una aturada en l'ocupació a la tardor". A banda de fixar-se en el dit i no en la lluna, sobta aquest atac oracular. Tenint les dades certes i objectives de l'atur d'ara, subratlles l'especulació a tres mesos vista. I que, a més, no són res de l'altre món, perquè el mercat laboral es mou amb les estacions i a l'estiu sempre toca mínims. El pitonisazo!