Atrapats a l'esplai d'estiu
Entre les interessantíssimes estrenes de la plataforma 3Cat, aquesta setmana hem descobert Atrapats amb Eva Soriano, un espai d’entreteniment on vuit famosos han de superar els reptes d’un escape room. Juan Avellaneda, Maria Bouabdellah, Roger Coma, Laura Fa, Elena Gadel, Gemma Gallardo (Gemita), Arnau París i Laura Ràfols col·laboren per superar les proves per sortir de la sala d’un castell medieval, d’un videoclub o de l’interior d’una suposada piràmide egípcia. A cada capítol, han de trobar una clau que els permetrà completar el joc amb èxit. Tornem a un format basat en la utilització de la figura del famós com a simple exhibició del personatge, en la seva objectificació com a reclam. No hi ha valor en la seva expertesa sinó que l’única finalitat és ensenyar-lo com fa coses. Tot sigui dit, la selecció dels participants és el millor del programa perquè ho donen tot, remen a favor de les dinàmiques lúdiques i semblen divertir-se. Aquesta darrera condició és essencial per encomanar a l’espectador de l’emoció pel joc.
El que resulta força incomprensible és tot el teatret barat del primer capítol, construint una narrativa de més de quinze minuts per justificar el concurs. Eva Soriano convoca tots els participants via telefònica enredant-los amb mentides inversemblants. Els famosos fan la comedieta d’empassar-s’ho. Una llicència ridícula perquè presentadora, participants i espectadors són conscients de la farsa, que es fa massa llarga. Narrativament, és una ximpleria innecessària que només endarrereix l’arrencada del joc. És una obertura gens il·lusionant tenint en compte la seva artificialitat tronada. En el primer episodi no comencen a jugar a la sala de l’escape room fins que queden divuit minuts per acabar el programa. A sobre, no hi ha resolució final. La intenció és obligar l’espectador a continuar en el següent episodi per saber com segueix la partida. El problema és que l’espectador queda absolutament alienat del joc. L’audiència no pot jugar des de casa, només ha de veure com els protagonistes es diverteixen. Ni tan sols pot endevinar cap enigma des de casa per anticipar-se als concursants. Quan Eva Soriano explica el procés de superació de la prova, des de casa es perd el fil de les instruccions perquè se’n desconeix el context. I per acabar-ho de rematar, l’únic que veus són vuit adults escridassant-se. L’espectador no segueix la dinàmica perquè el caos li ho impedeix. Televisivament, és poc atractiu perquè no es veu gran cosa. Quan s’han de resoldre els obstacles, tots els concursants s’aboquen per solucionar-ho tapant la visibilitat de les càmeres. En els moments de més emoció no sabem què passa, i això dissuadeix de continuar. Els concursants estan atrapats però l’espectador no tant. Després de les darreres estrenes del 3Cat, la que sembla encallada és la televisió pública, fent un entreteniment que indueix els adults a participar de dinàmiques pròpies d’un esplai d’estiu per a la canalla. Estem condemnats a una infantilització dels continguts fins a uns nivells inaudits.