Atonyinar les dades per salvar el relat econòmic d’Ayuso
BarcelonaDes que el meu professor de tercer de BUP em va dir allò que l’estadística era l’art de fer dir mentides a les matemàtiques, la (probablement passatgera) temptació que tenia d’anar a Madrid a estudiar-ne la carrera va esvair-se. Molt millor el periodisme, temple sagrat de la verit... ups! Avui em faig ressò d’un fil de l’economista Eduardo Garzón, que tenia més raó que un sant quan renyava els mitjans que han reproduït acríticament un estudi d’un think tank de la CEOE en què es diu que la pressió fiscal a Espanya ha superat la mitjana europea. Espejo Público, El País, El Español i The Objective, entre d’altres, recollien aquesta idea, que està basada en una metodologia inacceptable. Per començar, la dada del 2022 no era oficial, sinó una estimació pròpia. Però el més greu és que comparaven aquesta xifra discrecional amb la mitjana –ara sí oficial– del 2021. El centre d’estudis no deu ignorar que hi ha guerra a Europa, i una cosa anomenada inflació, que de retruc ha incrementat les recaptacions públiques arreu d’Europa. Quan la UE emeti la seva xifra oficial per al 2022 podem donar per fet que tindrà una variació a l’alça respecte a la del 2021. Serà aleshores quan es podrà fer una comparativa legítima. La resta, atonyinar les xifres fins que confessin el que vols que diguin.
I, ja que parlem de números, un article d’El Mundo. “Un de cada quatre concursos [de creditors], a Catalunya”, titulaven. És cert: el 25,2% d’aquests processos corresponen a empreses catalanes. Però el 22,3% ho són de companyies de Madrid. Si tenim en compte que segons l’últim cens aquí hi ha 634.223 empreses i a Madrid 558.607, la ràtio és (per poquet) més favorable a Catalunya. És a dir, percentualment, més empreses de ca n'Ayuso acaben recorrent al concurs de creditors. Però, esclar, per al lector d’El Mundo aquest titular no resultava tan atractiu.
