Assumir la trampa del verb ‘assumir’

Un verb freqüent a les portades dels diaris que ofereixen el gat de la interpretació en comptes de la llebre de la factualitat és assumir. En la immensa majoria de casos, el subjecte de l'oració és algú hostil a la línia editorial del mitjà i el que s’assumeix sol ser un glop amarg de vi picat. El problema és que, com qualsevol predicció, és susceptible d’acabar disparant el tret per la culata. I m’he entretingut a trobar-ne alguns exemples per a vostès.

Libertad Digital publicava això el febrer de l’any passat: “El PSOE assumeix que Ada Colau arribarà al Congrés després de les Generals”. Deu anar-hi amb Rodalies, perquè no hi ha notícia que l’exalcaldessa de Barcelona hagi estat vista per la Carrera de San Jerónimo. A El Confidencial, també l’any passat, titulaven: “El PSOE assumeix que el rebuig a Sánchez va en augment i el PP aspira a governar sol, sense Vox”. Bàsicament, volien dir “Fins i tot el PSOE sap que s’estamparà en aquestes eleccions”, però no només Feijóo no governa en solitari, sinó que té bastant de temps lliure per anar digerint, amb patates, notícies profètiques com aquesta. A El Correo de Andalucía, quan el president espanyol va prendre’s cinc dies per deliberar si seguia o no, feien la peça “El PSOE assumeix un fi de cicle «faci el que faci» Pedro Sánchez”. Que el lector intenti trobar diferències significatives entre la dinàmica actual i la de fa uns mesos: bona sort. O aquest titular d’Abc: “Sánchez assumeix que Espanya haurà de reconèixer Palestina en solitari després d’intentar convèncer altres països”. Noruega i Irlanda van fer el mateix pas en paral·lel i Eslovènia i Armènia els van seguir poques setmanes després. I així anar fent. Assumir és un bon escarràs, que força la idea –sovint falsa– que el mateix perjudicat admet el perjudici futur que li ve a sobre. Però acaba sent un dels greixos trans del periodisme. Fora, fora.