Arxius fotogràfics als Encants: què passa amb els llegats dels periodistes?

Barcelona“Oi que tu compres fotos?”. “Sí”. “En tinc unes d’un periodista català que potser t’interessen”. Escena dilluns al matí als Encants de Barcelona. Em dirigeixo a la botiga del comerciant i m’ensenya una capsa. El primer que veig és un carnet de premsa. “Vaja, el Joan Armengol”. I el primer que penso: “Però si encara hi és”. En efecte, 89 anys. Miro i remiro els centenars de fotos que hi ha i la vintena llarga de carnets i acreditacions. I me’n faig creus. Fotos, un bon grapat de les quals autografiades i dedicades, amb Muhammad Ali, Marlene Dietrich, Richard Nixon, Jordi Pujol, el rei emèrit i el comte de Barcelona, tots els cantants i artistes catalans i espanyols que et puguis imaginar. Tots els polítics des dels anys seixanta. Tots i cada un d’ells han passat pel micròfon de Joan Armengol, a la SER, a TVE i a Ràdio Estel. És una institució del periodisme català. Com pot ser que l’arxiu de tota una vida dedicada a la professió acabi als Encants? I amb ell en vida! Demano preu. Uns quants milers d’euros. Vaja, fora del meu abast.

Els Encants, ho sé des de fa molts anys, és un viver de tresors per als qui ens agrada explicar històries a partir de papers vells i rampoines. Però també és una trituradora de carreres, trajectòries i llegats. Fa poques setmanes, hi vaig trobar un bon gruix de les fotos de tota la vida d’un altre periodista, company de generació i d’emissora d’Armengol, el gran Mario Beut, mort fa pocs mesos, el 6 d’agost del 2022. Fotos amb artistes, polítics i personalitats de tota mena. Quasi un calc de l’arxiu d’Armengol. Amb una lleugera diferència, el preu, molt més assequible, de manera que el puc rescatar de les piles de paper on es troba. Una casualitat? Bé, l’explicació acostuma a ser clara i simple: quan l’afectat mor, els seus hereus no valoren el llegat, no es preocupen per conservar-lo i acaba venut a un comerciant de vell i, amb moltes opcions de fer cap als Encants.

M’expliquen que Joan Armengol viu des de fa dos anys en una residència i que, per motius d’espai, tan sols s’ha quedat amb ells uns quants records testimonials. La resta, la família s’ho ha venut. Des del Col·legi de Periodistes expliquen que fa uns anys van intentar adquirir el fons del periodista però que malgrat les converses, no van arribar a cap acord. També destaquen que han iniciat la iniciativa Llegats dels periodistes. Memòries de l’ofici –en col·laboració amb l’Arxiu Nacional de Catalunya– per a la conservació i difusió dels arxius dels periodistes que desitgin cedir-los a la institució pública. Així ha passat amb periodistes com Josep Maria Huertas Claveria, Joaquim Perramon, Carlos Nadal i, recentment, Agustí Pons.

El director de Ràdio Estel, Toni Hervás, recalca que a l’emissora conserven un molt interessant fons sonor amb les entrevistes que Armengol va fer durant els anys que va treballar-hi. Estan contents d’haver pogut digitalitzar-ne unes quantes i continuaran fent-ho amb la quantitat de cassets que encara tenen. Aquesta part del llegat d’Armengol, per sort, no ha anat a parar als Encants. Des de Televisió Espanyola, a través de la cap de comunicació a Barcelona, Marta Càceres, m'informen que també es preocupen pel cas i m’expliquen que tenen un departament encarregat de conservar i museïtzar aquesta mena de materials i tan vinculats a la memòria, no tan sols personal sinó sovint col·lectiva, de la professió. Igual que el Col·legi de Periodistes, tenen bona voluntat per intentar recuperar, si és possible, l’arxiu Armengol, recordat i estimat treballador de la casa.

Què va passar amb l’arxiu de Salvador Escamilla, company de generació i de feina d’Armengol i de Beut als temps gloriosos de Ràdio Barcelona (tal com mostra la foto de conjunt que il·lustra aquest text)? El creador del mític programa Ràdio Scop i figura fonamental en el sorgiment i difusió de la Nova Cançó, va morir l’any 2008. Parlo amb el seu fill David Escamilla i m’explica que ell i la seva mare, Helena Imparato, de seguida es van preocupar per la conservació del fons del periodista –cartes, fotografies, guions, arxius sonors– i, després de dues o tres reunions, el van cedir a l’Arxiu Nacional de Sant Cugat. Allà es pot consultar avui en dia. “És una qüestió de dignitat i de respecte. Fer que el llegat tingui valor i sentit més enllà del temps”, precisa.

Esclar que no tan sols hi ha problemes, oblits i deixadeses amb els arxius personals dels periodistes. També els arxius dels mitjans de comunicació –molt més voluminosos i valuosos– han patit d’aquests mals. Què ha passat, per exemple, amb el fabulós arxiu de l’Avui? La seva històrica periodista Maria Favà va explicar al llibre Diari Avui (1976-2009) que aquest va ser un gran maldecap. “Quan el diari fa fallida, de seguida es destaca que l’arxiu és un dels actius més valuosos”. L’arxiu del primer diari en català de la democràcia que, a més a més, va heretar el d'El Correo Catalán quan aquest va tancar. “Un cop la capçalera és adquirida per El Punt, a l’arxiu li perdem la pista”, destaca Favà, que no s’està de recordar que va veure passar l’arxiu d’El Noticiero Universal per davant dels seus ulls camí del drapaire. “Potser la Montse Rius n’ha pogut treure l’aigua clara”. Doncs sí, la Montserrat Rius, que va ser la cap de documentació de l’Avui me'n sap donar la clau: “És a l’Arxiu Nacional!”. Caram, quina sort! Misteri resolt. Rius, per cert, ha sigut peça important com a assessora del Col·legi de Periodistes en termes de llegats i gestió d’arxius. I l’acord –sempre en termes de cessió no de compra– amb l’Arxiu Nacional n’és el fruit.

Per acabar, els fons fotogràfics dels fotògrafs i fotoperiodistes plantegen també grans reptes d’adquisició i de conservació. En aquest sentit, hi ha exemples de bones arts. El MNAC conserva els fons d’Antoni Campañà, Oriol Maspons i Joan Colom, i una part del de Colita. L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona fa el mateix, per exemple, amb la saga Pérez de Rozas i una part del llegat d’Eugeni Forcano, i l’Arxiu Nacional acull una part molt representativa de l’obra d’Horacio Seguí.