"De gran, vull ser influencer". Aquesta frase terroritza milers de pares cada dia. Els meus fills encara no s’han pronunciat al respecte, però temo el dia que ho facin. Un analista assegurava la setmana passada que, segons les dades, hi ha més possibilitats que un nen o nena es faci futbolista de Primera Divisió que no pas que es guanyi la vida com a youtuber.
Tot i això, l’altre dia vaig descobrir que la frase de gran, vull ser influencer feia un gir més. Era en un àpat amb amics i una parella de fotògrafs va comentar que acabaven de completar una campanya publicitària amb una influencer de 92 anys. Per descomptat, em vaig imaginar una influencer de 92 anys amb els cabells canosos, una manteta sobre les cames i una tassa de te a les mans. Res més lluny de la realitat. La senyora de 92 anys complia amb tots els requisits d’una influencer: roba perfectament escollida, postures de model i uns cabells blaus al vent en un descapotable a joc.
Tornant de l’àpat, vaig fer una cerca breu i vaig trobar que no era l'única influencer d'edat avançada. A cada país n'hi ha una. O un. No era cap casualitat, era un fenomen global.
Aleshores se'm va ocórrer que això era una altra conquesta d’internet. Ens hem habituat a veure-ho tot des de la bellesa. Qualsevol element de la societat és, potencialment, una fotografia per a les xarxes socials. Per això, potser, els bars de la meva ciutat ja no són llocs foscos on ofegar les penes. Ara tenen les parets plenes de colors i una bonica tipografia per ser instagramejables.
Amb tot, en una segona volta als meus pensaments, una idea em va assaltar: la bellesa s’ha vulgaritzat, però en el bon sentit. El que abans pertanyia a uns quants patrons de bellesa (generalment joves, blancs i genèticament descendents de Venus i Apol·lo), ara pertany a la plebs: a dones de 92 anys, a joves amb acne o a noies que només caben dins d’una XL. Ara, tots podem ser bells.
Com a pare, el que realment em sedueix és el següent pas lògic. Si tot és bell, res és bell. Si tots som influencers guapíssims, ningú no ho és. Com ha demostrat mil vegades la història de l’estètica, no hi ha res millor per acabar amb un estil que generalitzar-lo fins a fer-lo vulgar.
Potser, així, la dictadura del cuquisme s'acabarà aviat. Tant de bo, en uns anys, pugui recordar als meus fills que un dia van voler ser influencers i ells se’n riguin, com quan els parlo de les pessetes o dels telèfons fixos. Serà només un vestigi del passat, igual que els bars foscos de la meva ciutat.
