Un dels programes més morbosos i obscens de Mediaset és Codigo 10. Dimarts a la nit, a Cuatro, feien gala del seu estil amb un assumpte sòrdid i intranscendent: les baralles i amenaces entre el cunyat de Joaquín, l’exjugador del Betis, i la seva exparella. El drama tant se val. L’únic mèrit que el portava de convidat a la televisió era ser parent d’un futbolista. Estava tan iracund que ni s’entenia el que deia. Però hi va haver un clímax inesperat. Part de la seva família havia posat en dubte que ell fos invident i, per tant, va decidir demostrar-ho en un exercici carregat d’una indubtable força dramàtica. Vam ser testimonis d’un moment televisiu delirant: “¡Se ha puesto en tela de juicio hasta que soy ciego! ¡Y estoy hasta los cojones ya! ¡Soy ciego de verdad, maldita sea!”, i amb agressivitat es va posar els dits a la cara i es va arrencar les dues pròtesis oculars que dissimulaven la seva ceguesa. “¡Mira mis ojos!”, va exclamar allargant la mà als dos presentadors, mostrant-los els dos ulls falsos al palmell. L’ensurt del càmera va ser tan gran que va obrir de cop la imatge a un pla general per no ensenyar de massa a prop aquella escena digna d’una tragèdia grega. Nacho Abad i David Alemán, els dos conductors del programa, van quedar garratibats. Aquell acte d’ira superava tota l’escabrositat que habitualment exhibeixen en els seus vídeos. Trobar-se les dues pròtesis a mig metre de distància i el convidat amb les òrbites oculars mig buides no els va fer tanta gràcia. L’home, que continuava en estat de còlera, va seguir amb el seu acte de sacrifici. Es va posar els dits als ulls buidats i s’obria les cassoletes per ensenyar que no hi havia nineta dels ulls ni possibilitat de veure-hi: “¡Mira si soy ciego! ¡Mira si soy ciego!”, insistia enfurismat. I dirigint-se a la seva exparella, que devia estar-lo veient des de casa, cridava increpant-la: “¡¿Has dormido conmigo y no te has dado cuenta que me quitaba las prótesis cada noche?! ¡Mentirosa!”. I insistia a ensenyar els ulls de vidre: “¡David! ¡Nacho! ¿Lo veis?”. El presentador, consternat, li va demanar: “José Manuel, ponte las prótesis, por favor. No hacía falta, eh…”. El convidat, disposat a provar la seva innocència, fins i tot demanava que li portessin una llauna al plató per fer-hi pipí en directe perquè l'hi analitzessin i demostrar que no consumia drogues.
El tal José Manuel es va tornar a col·locar les pròtesis, però, tornant de la publicitat, el programa repetia l’escena sencera del buidatge de cassoletes.
Recuperàvem la televisió d’una altra època, passada de rosca, que manipula els convidats com titelles, en què la càmera és utilitzada com una màquina reveladora de la veritat. Aquell home simbolitzava una mena d’heroi mitològic tronat, que feia ús de la seva ceguesa per demostrar un coneixement superior inaccessible per a la resta de mortals, una veritat més profunda. L'espectacle, patètic i còmic a la vegada, semblava una paròdia de la tele més infame, que només pot ser un càstig dels déus de la pantalla.
