Aquest setembre han coincidit uns quants aniversaris tecnològics sonats. Els nadius digitals han celebrat els quinze anys de l'entrada en servei de Google; els fans d'Android, que fa cinc anys va sortir al mercat el primer smartphone amb aquest sistema operatiu, el model G1 d'HTC. Però els que ja tenim una edat també hem commemorat mig segle d'un dispositiu que ens va acompanyar durant una part de la nostra vida: les cintes de casset.
El casset va ser un dels suports musicals més populars dels anys 70, 80 i 90 del segle passat. Contemporani tant dels discs de vinil com dels primers discs compactes digitals, era una mostra sorprenent de diverses fites d'enginyeria. Des de finals dels 40 fins que van arribar els cassets, els enregistraments sonors es feien sobre cintes magnètiques, generalment d'un quart de polzada d'ample, que el magnetòfon traslladava d'una bobina a una altra fent-les passar pel capçals de gravació i lectura. Les bobines eren voluminoses i gens pràctiques de carregar a l'aparell, cosa que en complicava l'ús en els dictàfons d'oficina, una de les aplicacions principals dels magnetòfons als anys 50 i 60 juntament amb els registres de veu als serveis telefònics d'emergència.
L'any 1962, però, la firma holandesa Philips es va despenjar amb una solució: aprimar substancialment el suport de polièster de la cinta magnètica, per fer molt més petites les bobines que la contenen; reduir-ne l'amplada a la meitat, deixant-la en un vuitè de polzada nominal -en realitat són 0,15 polzades o 3,81 mil·límetres- i, sobretot, encapsular el mecanisme en una carcassa de plàstic que protegia el conjunt i en facilitava la manipulació. A més, la distribució de les pistes sonores sobre la cinta permetia duplicar-ne la durada, girant-la en una operació anàloga a la de canviar de cara els discs de vinil.
El primer magnetòfon comercial de casset va ser el model EL3300, que la mateixa Philips va presentar l'any 1963 a la fira de la ràdio de Berlín -precursora de l'actual IFA- com a substitut dels dictàfons, promocionant-ne la portabilitat. Inicialment no es pretenia reemplaçar els magnetòfons de bobina oberta com a suport musical, però els avenços tecnològics ho van permetre aviat. La capa magnètica de les primeres cintes de casset era d'òxid fèrric, que oferia prou qualitat per gravar veu, però no per a la música fins que es van desenvolupar partícules més petites. Poc després, les firmes DuPont i BASF van treure recobriments magnètics basats en el diòxid de crom. La mateixa BASF, en aquest cas col·laborant amb Sony, va experimentar amb unes cintes híbrides que es van dir de ferrocrom, amb una capa de cadascun dels dos òxids anteriors. Amb cada tipus s'ampliava la resposta en freqüència i es rebaixaven el soroll de fons i la distorsió, i s'aconseguia una qualitat sonora sorprenent per a l'època. Finalment, l'empresa 3M va treure una fórmula amb partícules de metall pur sense oxidar, que va donar lloc als cassets de metall , la gamma alta del format.
La carcassa de plàstic que contenia les bobines de cinta era tota una obra d'enginyeria que també va anar evolucionant. A la part superior, tots els cassets portaven dues pestanyes que l'usuari podia trencar per impedir la gravació de la cara corresponent i evitar així que se n'esborrés accidentalment el contingut. Els cassets que es venien pregravats ja no portaven aquestes pestanyes. En qualsevol cas, les cintes es podien reutilitzar cobrint el forat amb cinta adhesiva. En els cassets de crom, la ranura era més ampla perquè el magnetòfon detectés el tipus de cinta i apliqués automàticament l'equalització adient; en els de cinta de metall es va afegir una altra ranura d'identificació, situada al centre de la cara superior del casset.
La tecnologia dels magnetòfons de casset -o, per ser exactes, les platines, ja que s'havien de connectar a un amplificador i uns altaveus per escoltar-les- també va evolucionar fins a extrems insospitats. Es van crear mecanismes autoreversibles per escoltar les dues cares del casset sense haver de girar-lo. La majoria invertien el sentit de desplaçament de la cinta, però algun equip de la marca Nakamichi feia girar físicament el casset. La mateixa empresa va introduir els mecanismes de doble tracció, per mantenir constant la pressió de contacte de la cinta amb els capçals. Aquests també es van sofisticar molt: originalment es feia servir el mateix capçal per gravar i per llegir la cinta, però els models més cars incorporaven en el mateix espai un capçal optimitzat per a cada funció, com els magnetòfons per a ús professional. Tots els capçals s'havien de netejar periòdicament per eliminar els residus del fregament continu; els usuaris més prudents ho fèiem amb bastonets de cotó fluix xops d'alcohol isopropílic, però també van ser molt populars els cassets de cinta netejadora, l'equivalent sonor dels fregalls d'alumini.
Les millores mecàniques també van anar acompanyades de progressos electrònics. El més destacable van ser els successius sistemes Dolby de reducció del soroll de fons dels enregistraments, que amplificaven les freqüències més altes abans de gravar-les i les atenuaven en la mateixa mesura en el moment de l'audició, emmascarant així el soroll inherent al sistema magnètic.
Durant els primers anys, els cassets van compartir el mercat amb els cartutxos de vuit pistes, que contenien una sola bobina de cinta sense fi i van ser força populars als EUA. Però el format de Philips es va imposar, i durant tres dècades va ser l'estàndard en música portàtil, des dels walkman fins als autoràdios passant pels radiocassets, sense oblidar altres usos com els contestadors telefònics i l'emmagatzematge de dades i programes en els primers ordinadors personals.
En l'actual era digital, el casset ja és una peça de museu, però som molts els que no oblidarem que ja vam començar a inquietar la indústria musical quan alguns duplicaven els cassets dels amics amb una doble platina o altres gravàvem recopilacions de les millors cançons dels nostres discs de vinil per escoltar-les al cotxe.