Antoni Bassas: "L'ARA em permet fer el que buscava: periodisme cada dia"
Després de quatre anys com a corresponsal a Washington, el periodista s'incorpora a l'equip directiu del diari. Mònica Terribas l'entrevista al plató d'Ara Tv
Després de quatre anys com a corresponsal a Washington, ens retrobem amb un dels periodistes de més prestigi del país. Va marxar als Estats Units l'any 2009 per ser la veu de TV3 després de 14 anys de lideratge ininterromput al capdavant d' El matí de Catalunya Ràdio. La seva tornada havia generat una pregunta: què farà en Bassas? La resposta és que s'incorporarà a l'equip de l'ARA, un mitjà que va ajudar a fer néixer quan era fora i on ha escrit des del primer dia. Ens retrobem a l'estudi d'Ara TV, des d'on ell aportarà, com ja fa en el diari imprès i a la web, el seu talent en la interpretació de l'actualitat.
Per què has triat incorporar-te de ple a l'equip de l'ARA?
Tinc el desig de continuar comunicant, fent periodisme, i em va semblar que l'oferta de l'ARA era la que millor esqueia al que volia. Després de catorze anys a El matí de Catalunya Ràdio i quatre als Estats Units, volia, per poder continuar fent periodisme diari, posar-me davant de la càmera, del micròfon, mantenir el contacte diari amb els lectors, amb els teleespectadors, amb els oients del país. I, en aquests moments en què hi ha tantes coses que trontollen, crec que l'ARA ha construït un espai multiplataforma extraordinari, en molt poc temps, amb el qual em sento plenament identificat i que s'ha convertit en una referència comunicativa del país. Tot això em causa un respecte immens, i em fa moltíssima il·lusió venir a afegir la meva veu a les veus de l'ARA.
L'experiència nord-americana segur que t'ha donat claus per entendre cap on va el nostre ofici i les alertes que hem de tenir per mantenir-lo fent el servei que ha de fer.
A tot el món el periodisme té el mateix problema: mantenir la independència i el negoci. Però, de fet, el periodisme sempre ha estat "amenaçat", per fer servir l'expressió del manifest que va firmar en Joaquim Maria Puyal. I, al mateix temps, quina paradoxa: mai el periodisme havia tingut tants lectors, tanta audiència, tants seguidors, i mai se l'havia aplaudit i criticat tant, gràcies a les tecnologies que el posen en qüestió. Però el condicionant tecnològic és enorme. En aquests moments, els periodistes som com els actors de cinema mut intentant passar al cinema sonor. Tenim per primera vegada a la història lectors de diaris que no toquen el paper, oients de ràdio que no tenen un aparell de ràdio a casa, teleespectadors que no miren la tele per la tele, ni gairebé a través de l'ordinador sinó a través del telèfon mòbil... S'han trencat els vells paradigmes. En aquests moments, el repte del periodisme és identificar que un determinat producte té el segell d'un periodista: distingir el que és periodisme de la nota de premsa, el rumor, l'insult, la insinuació, la mitja veritat. L'ideal seria poder afirmar: si aquesta informació és útil, és que l'ha firmat un periodista. Si som útils a la societat, sempre tindrà sentit que la gent es tregui uns cèntims de la butxaca per punxar les nostres aplicacions.
¿Com evitem que la ciutadania no ens consideri uns privilegiats, una mena de casta que no genera confiança i que, a sobre, s'atorga un protagonisme que no li correspon?
A ningú se li acudiria dir que els cirurgians són una casta privilegiada perquè són els únics que operen. Els periodistes informem, interpretem, i això ho fem a partir d'un contracte social: el del nostre ofici. Casta i ofici són molt diferents. És veritat que, a diferència dels cirurgians, tothom pot posar-se davant una càmera. Però això no és el mateix que fer televisió. I tothom pot preguntar, però no tothom sap entrevistar, perquè són dues accions diferents. La diferència és el periodisme. La percepció de casta és perquè sovint els periodistes i els polítics apareixem al mateix escenari i en la mateixa representació. Però no tenim el mateix director. La nostra agenda ha de ser la del lector: aclarir, precisar, demanar comptes, fer memòria, posar el focus no en zones que ja han estat prèviament il·luminades pel poder sinó en zones d'ombra. A més, estem sotmesos a l'examen diari de les audiències i de la validació de la nostra feina. Si no servim, la nostra feina no tindrà relleu.
Però en això ens hem equivocat? ¿Els periodistes s'han apropat massa al poder per obtenir informació i complicitat, i això ha generat pèrdua de credibilitat davant de la ciutadania?
Has de tenir proximitat amb les fonts i, sobretot, has de tenir coneixement del tema de què parles, perquè el teu lector vol que tu siguis un periodista ben informat que té accés a bones fonts, i això no s'aconsegueix en l'asèpsia d'un despatx, sense tenir background i informació. Les contradiccions que genera la proximitat les tindrem sempre. Aquí l'important és la validació que facin els oients, els teleespectadors, la societat, de la nostra feina, és que la gent ens percebi com a algú que fonamentalment s'acosta a la realitat amb una mirada clara, honesta, responsable.
Tu tens 117.000 seguidors a Twitter. Quina valoració fas, passats aquests anys de fer-ne un ús permanent com a periodista, de la transformació que les xarxes socials han introduït en el nostre ofici?
Les xarxes socials acompleixen un objectiu fonamental que és que la comunicació sigui un carrer de dos sentits. Les xarxes expliquen una part de la crisi periodística que dèiem abans: que els periodistes hem perdut el monopoli emissor; ara tothom pot emetre, i ja està bé que sigui així, que la gent ens pugui contestar a l'instant, que ens pugui criticar i que ens pugui aportar punt de vista. Dit amb un exemple: Twitter és com un piano. Hi ha qui el sap tocar i hi ha qui només el sap grapejar. Hi ha qui n'aconsegueix un bon so i provoca diàleg i hi ha qui li clava cops de puny i només genera cinisme, bloqueja el diàleg i tanca el carrer a un sentit de circulació.
El cas Snowden ja t'ha enganxat a les darreries d'aquesta etapa a Washington. ¿Ha fet trontollar la percepció de llibertat d'aquell país quan la ciutadania nord-americana sap que l'estat els envaeix la privacitat per terra i aire?
Tot això va començar amb Julian Assange i Wikileaks. Aquest va ser el gran punt de trencament, però Snowden ja explica que els Estats Units espien els seus propis ciutadans i ens espien a nosaltres, els europeus, la qual cosa crea un enorme conflicte diplomàtic i fa que el departament d'Estat dels Estats Units hagi de trucar a tot de cancelleries europees espiades per dir-los: "Sisplau, no acullin el senyor que ha revelat que els espio a vostès". Tot plegat és bastant humiliant. En el fons, Snowden confirma el que ja sabíem, o intuíem, i és que ens segueixen. Per mi, el més greu és la reacció de molta gent allà: "M'és igual, no tinc res a amagar". Un error...
¿El concepte de la privacitat on queda?
…i el concepte de la innocència. No ets tu que ha de provar la teva innocència sinó que és algú que ha de provar la teva culpabilitat. Aquella societat està encara ara traumatitzada per l'11-S, i van decidir conscientment cedir llibertat en nom de la seguretat.
Quatre anys observant Catalunya des dels Estats Units i com els Estats Units observaven Catalunya, si és que ho fan. On és Catalunya en el mapa del món?
En el cantó problema . El 2009, quan jo hi vaig arribar i em sentien parlar en català al taxi parlant pel mòbil amb la meva dona, em deien: "Perdoni, quina llengua parla?" I acabàvem parlant del Barça. El 2010 parlàvem d'Iniesta, que havia marcat el gol amb la selecció espanyola. Però el 2011 ja parlàvem del 25 per cent d'atur a Espanya, que és una xifra que se saben de memòria.
I mentre eres allà, vivint el que passava aquests anys, ¿temies trobar una Catalunya molt canviada?
Catalunya m'ha fet patir aquests anys. Hi havia matins que, quan em llevava, em connectava a internet i pensava: "Quan torni encara hi haurà país? ¿Encara hi haurà euro, encara hi haurà Europa, encara hi haurà Espanya?" Patíem pel col·lapse econòmic. I, en el cas de Catalunya, t'haig de dir que hi havia dies que no reconeixia el meu propi país, que no era la Catalunya que jo vaig deixar. La velocitat amb què la independència ha ocupat la centralitat de la vida del país no té precedents. Però té explicacions, la més immediata de les quals és la sentència de l'Estatut, el 2010.
Estem enmig d'un procés polític històric apassionant i tenim el privilegi de transmetre'l i acompanyar-lo. Quin rol hi ha de jugar el periodisme?
No crec que hàgim de fer res essencialment diferent del que fan els periodistes d'arreu del món, que és explicar el que passa i, en aquest sentit, incorporar una vigilància crítica sobre determinades veritats que es tenen com a fonamentals. És a dir, modificant aquella frase, dir que jo sóc amic de Catalunya, però sóc més amic de la veritat perquè és a través de la veritat que puc fer més servei al meu país.
Però, precisament per això, hauríem d'evitar caure en el periodisme de trinxera. Com ho aconseguim, això?
El sol fet d'escriure en un mitjà català i tenir un punt de vista propi nacional per alguns ja és percebut com una trinxera. En realitat, però, el periodisme és un punt de vista. I el meu punt de vista, el país des d'on observo el món, és Catalunya. És el meu país. No és cap trinxera. A menys que veiem els països com trinxeres. Ser periodista aquí seria el mateix que en qualsevol altre país del món, si no fos que aquest país has passat en poc temps de l'autonomisme al sobiranisme, i això, almenys a mi, m'interpel·la constantment, en una tensió identitat-ofici que és un conflicte professional afegit als tecnològics i de model de negoci que estem experimentant. Són temps històrics i haurem d'estar a l'altura.
Desitgem que entre aquestes parets ho puguis continuar fent. Antoni, benvingut. Molta sort .