Àngel Llàcer i Manu Guix: "Som els missatgers de l'optimisme"

Després d'haver compartit nombrosos projectes teatrals i televisius, l'actor Àngel Llàcer i el músic Manu Guix van iniciar el 3 de setembre una nova aventura conjunta, en aquest cas, radiofònica. Cada migdia condueixen a Catalunya Ràdio el concurs Els optimistes , en què dos participants competeixen sota l'atenta mirada d'un convidat del món de la música.

¿ Els optimistes sou vosaltres dos o n'hi ha més?

Àngel Llàcer: N'hi ha més! Nosaltres som els missatgers de l'optimisme a Catalunya. Ens han encarregat, com a servei públic de Catalunya Ràdio, que escampem l'optimisme.

I com ho fareu?

À.L.: Volem crear un programa de bon rotllo, que la gent que posi Catalunya Ràdio de 12.00 a 13.00 somrigui i s'ho passi bé. Tu saps que si escoltes el programa, riuràs, i això està bé. I un altre objectiu que ens hem proposat és optimitzar , és a dir, tornar optimistes, diferents ciutats de Catalunya. A través de les xarxes socials la gent ens diu quina vol que sigui la ciutat optimista del mes, i l'últim divendres de cada mes hi anirem a fer el programa. Volem escampar l'optimisme, que fa falta!

¿Per participar al concurs n'hi ha prou sent optimista, o cal saber alguna cosa?

Manu Guix: S'ha de tenir una mica de cultura general, però tampoc cal ser un erudit! El programa consta de quatre nivells, i als tres primers hi pots trobar preguntes més fàcils o més complicades. Ara bé, quan arribes a la ronda final ja són realment difícils, de nivell, perquè el premi és important: els concursants s'hi juguen un gran viatge per a dues persones que donarem al juliol i que encara no es pot dir on serà.

À.L.: Però a mi el que m'agrada és que els concursants vénen a passar-s'ho bé, independentment de si guanyen o no. Són gent divertida, optimista, i el seu objectiu és guanyar molts punts per aconseguir el premi, però sobretot passar-s'ho bé.

Cada dia teniu un convidat músic. Quina és la seva funció?

M.G.: Són una figura clau. Es pot dir que tot el programa d' Els optimistes gira al voltant del convidat que tenim aquell dia. No vénen només a promocionar-se, sinó que vénen a jugar, a formar part de l'espectacle i a divertir-se amb els concursants i amb nosaltres.

À.L.: El primer nivell, per exemple, està basat en ells, perquè expliquen coses que ningú sap de la seva biografia, i les preguntes de cultura general que fem estan relacionades amb el que han dit. També hi ha un nivell en què el Manu versiona una cançó del convidat i un concursant des de casa l'ha de completar.

M.G.: I en un altre moment l'Àngel entrevista el convidat, però el concursant ha d'estar molt alerta, perquè després se li farà una pregunta sobre el que acaba de dir.

A part dels convidats hi ha la música del Manu, que sembla que tingui cançons per a tot!

M.G.: La intenció és que hi hagi música tota l'estona, però s'hi barregen dues coses: l'espontaneïtat, que evidentment hi és, però també la feina de l'equip de guionistes.

A més, has escrit un himne per al programa.

M.G.: Sí, perquè això no és només un programa de ràdio. Això és un espectacle! I vam creure que era molt necessari acabar cada dia amb un Himne optimista . Per això vaig compondre aquesta cançó, que sona cada dia al final del programa i que alguns dies cantem en directe.

À.L.: I en farem més, de cançons optimistes!

El director de Catalunya Ràdio vol impregnar tota la graella de cultura. En el vostre cas, amb tanta música, això ja queda cobert, no?

À.L.: Jo sempre he defensat una cosa: la cultura diverteix. Moltes vegades sembla que sigui una cosa avorridota, d'un sector intel·lectual. Però no, la cultura són moltes coses.

M.G.: I també és entreteniment.

Vosaltres dos ja havíeu treballat junts moltes vegades, però a la ràdio encara no.

M.G.: L'Àngel i jo ens coneixem des de l'any 1997, fa 15 anys que treballem junts, fent espectacles junts, fent programes de televisió junts, fent-nos entrevistes junts, anant a sopar junts... Ens faltava fer el programa de ràdio junts.

À.L.: Ell no se'n recorda, perquè no té memòria, però fa molts anys que jo li deia: "Un dia podríem fer un programa a Catalunya Ràdio". I al final tot arriba. Això és una actitud optimista: tu t'has d'esperar, perquè tot arriba. Quan una cosa veus que no surt, no la forcis, ja vindrà.

M.G.: Però, alhora, no esperis que les coses passin, fes que passin.

À.L.: Optimistes però treballadors. El treball és la clau de tot: del bon humor, de l'optimisme i d'estar bé. I a nosaltres no ens costa treballar, ens agrada treballar!

Tu havies fet concursos a la televisió, però aquest és el teu debut a la ràdio. Com va l'experiència?

À.L.: L'única diferència que hi veig és que les meves cares parlen molt, i a la ràdio això no es veu. Jo no havia conduït mai un programa de ràdio, però sí que havia col·laborat durant tres anys a RAC1 amb el Xavier Bosch i després a Catalunya Ràdio amb el Pere Mas.

T'han posat un cridòmetre ...

À.L.: Perquè es veu que crido molt. Jo crec que no, jo crec que és part de l'espectacle. És un to de festa mediterrània, com va dir una oient. No sóc l'Eugenio, és veritat.

M.G.: Ets més Morancos.

À.L.: No, sóc més Capri. El Capri feia aquestes coses, aquesta veu de gallina. La gràcia que jo crec que trobem en aquest programa és que podem ser nosaltres mateixos, tant el Manu com jo. I això fa que cada dia en sortim contents.

¿S'ha de ser molt optimista per estrenar un programa en una franja amb una competència tan dura com la que teniu vosaltres?

À.L.: Nosaltres no hem vingut a guanyar a ningú, ni a competir amb ningú ni a intentar rascar oients de ningú. Venim a passar-nos-ho bé i ja està. Per això ens van contractar, i així ho fem. Si la gent té ganes de passar-s'ho bé, ens escoltarà, i si no, no, però estaran més tristos.